Por, valor i educació, 14

 

Res no feia tanta patxoca, res no era tan lleuger, tan brillant i tan ordenat com aquells dos exèrcits. Les trompetes, els pifres, els oboès, els tambors, els canons, formaven una harmonia com mai al l’infern no ha existit una d’igual. Per començar, els canons van tombar cosa de sis mil homes de cada bàndol; després, la mosqueteria va endur-se del millor dels mons possibles cosa de nou o deu mil galifardeus que n’infectaven la superfície. La baioneta també va ser la raó suficient de la mort d’uns quants milers d’homes. Tot plegat pujava ben bé a unes trenta mil animes. Càndid, que tremolava com un filòsof, es va amagar tan bé com va saber durant aquesta heroica carnisseria.

Voltaire, Càndid o l’optimisme¹

En aquest hilarant inici del tercer capítol de Càndid, Voltaire desplega la seva capacitat per al sarcasme contra l’optimisme metafísic de Leibniz mitjançant el relat satíric de la massacre. L’harmonia i raó suficient en el millor del mons possibles es mostren en la mort innecessària, absurda, dels milers de galifardeus que han tingut la dissort de trobar-se en un camp de batalla. Una circumstància que, en l’abassegadora majoria de casos, té caràcter involuntari. Tot i que cal reconèixer que hi ha gent a la que plau l’escenari, afortunadament, el comú dels mortals, si li és concedit el dret de triar, no aniria a fer-se matar en una guerra. Altrament dit, ningú que no sigui imbècil o un psicòpata desitja trobar-se en una línia de batalla².

Cal en aquest punt superar l’antinòmia que consisteix en pretendre que cal escollir entre una natura humana pacífica, gairebé angelical, i una essencialment agressiva. Sembla molt més propera a la veritat la tesi segons la qual en la nostra natura conviuen, en una permanent tensió, una tendència cap a la comunitat amb una altra, oposada, cap a la violència. Amb un, lleuger si es vol, predomini de la primera. Com digué Kant:

Entiendo en este caso por antagonismo la insociable sociabilidad de los hombres, es decir, su inclinación a formar sociedad que, sin embargo, va unida a una resistencia constante que amenaza perpetuamente con disolverla. Esta disposición reside, a las claras, en la naturaleza del hombre. El hombre tiene una inclinación a entrar en sociedad; porque en tal estado se siente más como hombre, es decir, que siente el desarrollo de sus disposiciones naturales. Pero también tiene una gran tendencia a aislarse; porque tropieza en sí mismo con la cualidad insocial que le lleva a querer disponer de todo según le place y espera, naturalmente, encontrar resistencia por todas partes, por lo mismo que sabe hallarse propenso a prestársela a los demás.³

I no es tracta d’una valoració moral, sinó que es pot aportar un conjunt prou ample i convincent de proves que avalen la tesi de que, en general, a la majoria dels humans ens repugna matar-nos entre nosaltres. A tall d’exemple, podem consultar els llibres d’algú poc sospitós de pacifisme, Dave Grossman⁴, tinent coronel retirat dels green berets, és a dir, de les forces especials dels Estats Units, embarcat des de fa anys en una campanya per a prohibir l’accés de nens i joves als videojocs bèl·lics. Grossman desenvolupa la seva posició amb rigor i una base empírica contundent. L’argument central parteix de la seva convicció de que els adolescents que han perpetrat diverses massacres a instituts dels Estats Units han après a matar en els videojocs. Segons explica Grossman, han estat objecte d’un contundent condicionament psíquic que els ha permès superar la repugnància natural en la majoria de les persones a disparar contra altres éssers humans. En el cèlebre cas de Columbine, per exemple, resultat esfereïdor comprovar que els dos assassins van obtenir una proporció d’encert altíssima, tot i que cal considerar que disparar sense que et disparin resulta molt més fàcil. També cal tenir en compte un altre aspecte que Grossman obvia, la tradició cultural nord-americana, que educa els joves d'una determinada manera coherent amb la facilitat amb la qual es pot obtenir un arma de foc, la possessió de la qual és, a més, un dret constitucional. Però aquests rellevants matisos no refuten la tesi central. O no completament. Segons recorda Grossman, un estudi encarregat en acabar la segona guerra mundial pel cap d’estat major dels Estats Units, George Marshall, conclogué que el 85% dels soldats americans no dispararen a res...o senzillament, no dispararen. He al·ludit abans al notable avantatge que suposa que ningú no et torni els trets. No és cosa menor. Els joves americans dels anys 40 sota el foc enemic feien el que faria qualsevol persona diguem-ne normal: abaixaven el cap i corrien a aixoplugar-se. Aquesta conclusió impulsà una revisió profunda de l’entrenament de l’exèrcit introduint mètodes com el condicionament inhibitori aversiu o l’operatiu. La introducció de pràctiques menors -els reclutes ja no aprenen a disparar emprant dianes rodones, sinó amb forma humana- i de tècniques de manipulació psíquica més sofisticades, entre les quals cal destacar l’ús de tecnologia digital -els videojocs- o química, ha donat resultat. A la guerra del Vietnam els soldats americans ja disparaven a tot el que es movia...Segons Grossman resulta evident que l’addicció als videojocs violents, els popularíssims shooters produeix el mateix resultat en els joves que en els soldats: els ensenya a matar.

I aquest és el sentit d’aquesta digressió sobre aspectes tan poc edificants de la la condició humana: llevat del cèlebre 0,5% de psicopates que els genetistes pronostiquem en qualsevol grup humà⁵ de qualsevol lloc o època, a la resta dels humans se’ns ha d’ensenyar a matar, tot i que la dotació genètica els ho posarà més fàcil a uns que a uns altres. La majoria no voldríem estar en una batalla i, per tant, la qüestió de si ens conduiríem amb el que Laques considera coratge, recordem, mantenir-nos ferms quan se’n ataca, presenta un nou aspecte. Se’ns pot exigir? És a dir, és una virtut?

1. Capítol III, Com Càndid es va escapar dels búlgars i el que després va succeir, p.18, a Grans obres de la literatura universal, Folio/Proa, Barcelona 1999. Traducció de Jordi Llovet.

2. Possiblement això explica que gran part de la literatura, tant la de ficció com la històrica, que ha generat la guerra és antibel·licista. Fins i tot, molts cops, de manera involuntària. Gairebé es podria subscriure la resposta de Stanley Kubrick quan se li digué que Paths of glory era una pel·lícula anti-militar o pacifista: si es feia una pel·lícula sobre la guerra sortia anti-bel·licista per ella mateixa, es volgués o no. En un esperit mínimament educat, el resultat de la lectura de llibres o la visió de pel·lícules que lloen la guerra hauria de ser, per via indirecta, el mateix que el d’obres pacifistes o encara més colpidor.

3. Idea de una historia universal en sentido cosmopolita (a Filosofía de la historia, FCE, México 1978, pp. 46-47).

4. David Grossman: On killing. The psychological cost of learning to kill in war and society, Back Bay Books, New York, 1995-2002 

i

David Grossman & Loren Christensen: On combat. The psychology and physiology of deadly conflict in war and peace, Warrior science publications,2004-2008 3^a.ed. És en aquest segon llibre on els autors expliquen els mètodes emprats per tal que els soldats superin el que denominen “fòbia universal a matar”.

5. L’estiu del 2022 vaig dedicar una entrada a la qüestió del percentatge de sociòpates, Conté alguna informació rellevant al respecte. Es pot llegir aquí: Societat i càstig. I Carl Perkins