Omnia praeclara tam difficilia quam rara sunt
Ethica ordine geometrico demonstrata, Escoli final
Totes les coses excel·lents són tan difícils com rares. Així acaba l'Ètica de Spinoza.
Hi deu haver moltes raons per visitar Holanda. Una de les meves, atès que tampoc m’agraden tant els porros, és visitar el que hi ha a la fotografia que encapçala aquesta entrada. És la tomba de Baruch Spinoza, al jardí de la Nieuwe Kerk, a la Haia.
Spinoza fou inicialment enterrat en una tomba llogada dins de l’església, la número 162, que estava a l’esquerra de l’actual púlpit, no massa lluny del lloc de repòs de Jan de Witt. Segons Colerus, la millor sinó única font, el taüt de Spinoza fou escortat fins allà per 6 carruatges i molts “homes distingits” el 25 de febrer de 1677, quatre dies després de la seva mort. Dotze anys més tard, per manca de pagament, la tomba fou buidada i les seves restes foren inhumades de bell nou a la fossa comuna del cementiri rere l’església.
En algun moment, i en consonància amb la inclusió dels seus llibres en tots els índexs i llistes d’obres perilloses i prohibides, es va col·locar un rètol que resava:
Aquí jau Spinoza. Escopiu sobre la seva tomba!
El 12 de febrer de 1877, en celebració del segon centenari de la mort de Spinoza, Ernest Renan dedicà, en aquest lloc, les següents paraules al savi jueu perseguit:
C’est ici peut-être que Dieu a été vu de peu près
(Potser aquí és on Déu ha estat vist de més a prop)
En el 250è aniversari de la mort de Spinoza, en 1927 s’erigí l’actual, sòbria làpida. S’hi veu el seu rostre esculpit a la pedra i sota el seu lema en llatí, Caute i en hebreu, זהיר, que és el millor consell, de fet l’únic consell que s’hauria de donar: Compte.
La inscripció del terra diu:
Terra hic Benedicti de Spinoza en ecclesia nova olim sepulti ossa tegit
(Aquest terra cobreix els ossos de Benet de Spinoza, abans enterrat en l’Església Nova)
En arribar hi ha un jove en actitud reverencial que encén una espelma i la col·loca darrere la làpida. En sentir-nos parlar català s’adreça a mi, que estic explicant als meus pacients acompanyants els actes anteriorment referits d’escarni i desgreuge i em pregunta en castellà amb accent argentí si hem vingut expressament a veure la tomba. Li ho confirmo. Assenteix, sembla agradablement sorprès. Ell també, diu, i abans ha estat a Heidelberg. Està de pelegrinatge. Li dic que entenc l’anterior estació, però que Heidelberg no hi deu haver trobat res. Ho admet i aleshores em sorprèn ell a mi. Es presenta com a jueu ortodox d’arrels sefardites. Diu que seguint els ensenyaments del seu rabí, llegeix Spinoza i espera que algun dia serà readmès. I afegeix un argument que només pot sorprendre qui no sàpiga res de la ment jueva. Alguns dels savis que s’estudien al si del judaisme van dir coses «pitjors» que Spinoza, però com no els llegeix gairebé ningú, no passa res. Entenc l’argument però no puc estar-me de respondre que tot i que jo també espero que Spinoza pugui tornar a casa, crec que serà difícil: ell mateix ha dit coses «pitjors», és a dir, més dolentes....no és que Spinoza sigui «bo», és que n’hi ha de pitjors. Està d’acord i també admet que la interpretació spinoziana de la Torah no serà de fàcil digestió. Tot i així, es reafirma. Ens estem uns instants mirant la làpida, en silenci. És el més a prop que he estat en anys de pregar. M’acomiado. Ens donem la mà i en desitgem el millor. Fem l’únic que encara m’interpel·la del ritual catòlic. Ens donem la pau.