Orfandat, 2

 

 

 

La seqüència de fets que seguiren la mort del meu pare, trista i llòbrega, no abandona però l’aire de sainet que sovint espatlla la nostra vida social i política. Sembla com si no fóssim capaços de fer res seriosament. Les mesures de prevenció instaurades per a aturar la pandèmia, que es prenien sobre la marxa, resultaven com a mínim confuses i com s’ha vist després, no sempre foren encertades. Tampoc ajudaven aquelles ominoses aparicions televisives dels responsables del govern acompanyats de tants militars i policies. Es pot acceptar que potser no es tenia prou informació sobre el que era més adequat, però el que resulta inadmissible és el mantra repetit ad nauseam per tants responsables polítics arreu del món: ningú podia esperar... senzillament perquè és una falsedat. O, pitjor, és una mentida. Falsedat és un concepte lògic o epistemològic que denomina allò que es presenta com a veritable però no ho és. Mentida és un categoria moral i política: denomina la proposició que es presenta com a veritable tot i saber que no ho és. Si recordem el moment veurem com es combinaven ambdues. Però una cosa és mostrar un racional i raonable desacord amb les mesures d’un govern i una altra molt diferent és no veure que es pot distingir entre diversos graus de malaptesa, ineptitud i, perquè no dir-ho, de maldat. Altrament dit: amb uns gestors diferents encara hauria pogut ser pitjor. En qualsevol cas no dec ser l’únic que es va preguntar com és que ja en l’any 2011 (!!!!) hi havia qui sabia prou sobre afeccions víriques originades per zoonosi que es transmeten per les microgotes que expulsem en expirar com per a escriure (Scott Z. Burns) i rodar (Steven Soderbergh) Contagion, pel·lícula molt (in)oportunament -i prou malèvolament- reposada a diverses cadenes de televisió durant aquells dies. I tampoc sobra preguntar-se quina informació tenien, per exemple, les empreses que van declinar la seva participació al Mobile World Congress d’aquell any. Informació que no es compartí amb el públic. En aquest sentit, setmanes després, immediatament abans de que es decretés el confinament es va poder comprovar el nivell de les decisions de les nostres autoritats. El dia 12 de març de 2020 la Generalitat decretà el confinament perimetral de l’Anoia. El mateix vespre, l’Honorable Consellera de Sanitat que apareixia a la televisió anunciant, aparentment compungida, la mesura, se la saltava per anar a visitar la parentela. Con un par. El dia abans, en acabar la reunió de la Mesa sectorial d’educació, s’havia preguntat als representats del Departament per l’existència d’algun pla de contingència per als centres escolars. Se’ns respongué que aquesta pregunta era alarmista. L’endemà, dijous, jo era a un institut de Barcelona atenent consultes del professorat, entre d’altres. sobre aquesta qüestió, feta per un professor que estava al dia de les mesures que ja s’estaven prenent a Europa. En menys de cinc minuts vaig haver de donar-li tres respostes -gloriós Whatsapp....-: Primera, no hi havia cap pla previst; segona, es tancaven els centres el dilluns 16; tercera, es tancaven l’endemà, divendres 13.

Però aquesta constatació no pot fer oblidar que una part -afortunadament minoritària- del cos social és incapaç de respectar cap norma per sensata i convenient que sigui. Recordem la inesperada passió pel passeig de tants conciutadans que sobtà un flaneur obstinat com jo, que no troba precisament grans multituds en les seves caminades de cap de setmana. O la quantitat de gent que ha de treure el gos. O, el més sorprenent, la munió d’atletes que tenim al país...I aquests són els que infringiren les normes amb un cert grau de dissimul. Però no paga la pena ni tan sols queixar-se quan en els mesos posteriors al confinament, assistirem estupefactes, indignats, a espectacles tan galdosos com el del processament, per part d’alguns dels membres d’aquesta curiosa confraria de prevaricadors contumaços coneguda per judicatura espanyola, de policies que, obeint ordres, provaven d’impedir les reunions festives prohibides. O el més memorable de tots, consistent en que el més selecte d’aquesta colla decidís que les mesures implantades pel govern amb la intenció de frenar un contagi que ja era exponencial eren il·legals. Com va dir amb gran sagacitat algun lletrat, al principi es triaven magistrats de reconegut prestigi per a que formessin part del Tribunal Constitucional o del Suprem però ara se’ls nomena a veure si adquireixen algun prestigi.

La meva experiència en aquell moment consistí en participar en una parodia que substituïa el procediment que s’hauria aplicat en temps normals en una defunció. Atesa la prohibició de celebrar exèquies -sempre m’ha sorprès l’ús d’aquest verb en aquest context, què dimonis celebrem quan mor algú?- se’m va fer arribar un permís per tal que no més de quatre persones anéssim al tanatori de Sant Gervasi on se’ns permetria estar 15 minuts en una sala oberta a l’aire lliure davant d’un fèretre. Ens en sobraren 10, tot i les magnífiques vistes que ofereix la terrassa on ens van deixar. Uns dies després em van citar per la tarda per lliurar-me, en un acte gairebé clandestí, una urna dins d’una capsa dins d’una bossa que contenia, suposadament, les cendres. La situació, rematada per un curt passeig fins al cotxe en una Vall d’Hebrón deserta, tingué un aspecte surrealista, de pel·lícula distòpica. No em queixo de la impossibilitat de celebrar el sepeli en condicions, ja he dit que no sóc precisament un amant d’aquesta mena de cerimònies (Sobre l'elogi dels morts), a les qual tanmateix no deixo d’assistir amb una freqüència desagradablement creixent. Però hauria preferit que se’m permetés dir alguna cosa. Però una mort no causada pel COVID19 enmig de la pandèmia tampoc no s’ho devia valer.