A gent dura o que cregui que jo ho sóc li pot semblar que la relació dels fets i del context de la mort del meu pare no són prou motiu per a una indignació tan duradora. A tothom se li moren els pares, no et queixis tant. I potser només em reconeguin un petit progrés moral: haver passat de ser un ploramiques a un vell rancuniós i venjatiu, si és que aquest trànsit representa alguna millora. En el meu descàrrec diré que hi ha més. La psique humana sembla comportar-se com allò que els físics denominen sistema caòtic, regit per la tensió entre acumulació i resistència. Resistim allò que ens ha colpit reiteradament fins que, sense poder detectar el moment, el dic cedeix.
Entre la mort del meu pare al maig de 2020 i el desembre de 2021 la salut de la meva mare no va millorar. De manera prou irònica, els anys precedents qui havia patit nombrosos problemes de salut havia estat ella, no pas el meu pare. Fou ella qui va estar, per exemple, 4 o 5 setmanes ingressada a un hospital, no ell. El dia de l’alta, vaig anar a una farmàcia de guàrdia a obtenir 21 productes (21!!!!!!) entre medicaments, suplements alimentaris, apòsits i altres coses que havien receptat a la meva mare. En acabar la relació es produí una conversa digna d’un guió de Rafael Azcona. La farmacèutica em preguntà:
- ¿Quiere algo más?
Sorprès per la pregunta (21 productes!) només se’m va acudir:
- No sé...qué tenéis de oferta?
Em va mirar amb sorna i em va aclarir que m’entenia:
- Si esto no es nada.....
és a dir: hi havia qui s’enduia encara més coses...
He rememorat aquest ridícul episodi arrel del comentari del docte professor i amic -no necessàriament en aquest ordre- Jordi Ramírez al seu bloc sobre el llibre Crònica d'una societat intoxicada1 de l’eminent especialista en el tema, doctor Joan-Ramon Laporte, (aquí): Crònica d'una societat intoxicada. I l’entenimentada crítica del dr. Laporte a l’abús de medicaments té un abassegador suport empíric. Una sola dada: l’any que es va decidir aplicar el famós euro per recepta, 2012, el sistema sanitari públic espanyol va emetre 913,8 milions de receptes...per a una població de 46,77 milions. Després de dos anys de lleu caiguda, les xifres han tornat a augmentar. Les darreres que tinc, de 2022, són de 1086,11 milions, per a una població de 47,78 milions2..
Després de diversos episodis no especialment afortunats, a mitjans de desembre de 2021, durant un important rebrot de la COVID19 que comportà la reimplantació d’algunes mesures de control, ingressen la meva mare a l’Hospital Clínic de Barcelona perquè la pròtesi del seu maluc s’ha sortit de lloc. Estan prohibides les visites o si més no limitades a una sola persona, que no sóc jo per pura precaució, estic patint un procés infecciós diguem que complicat. El dia 23 la meva germana rep una trucada que fer venir feredat: se’ns comunica que haurem de prendre una decisió, triar si volem que la nostra mare sigui ingressada a una UCI o a una «unitat de cures pal·liatives», elegant nom per a una reclusió física i química prèvia a la mort. Però l’element alarmant no és la disjuntiva plantejada, ja som tots prou grandets i sabem com es practica des de fa molt temps una modalitat encoberta d’eutanàsia per defecte. El que posa els pèls de punta i atia el foc de la meva ira és el discret afegit que segueix. Seria convenient que triéssim la segona opció perquè les UCI estan saturades pel rebrot de la COVID19. Un cop més, la «nostra» malaltia és de segona, no mereix que s’hi destinin els recursos que sí es poden abocar a un pacient de COVID19. Tornaré sobre aquest extrem més endavant.
Es pot discutir si per sort o per desgràcia no ens veiérem obligats a triar. La matinada del 24 al 25 de desembre rebo una trucada. Cal que vagi a l’hospital immediatament, la situació s’ha precipitat. Malgrat el lamentable estat de la meva capacitat de moviment hi arribo en uns minuts. Excepcionalment ens deixen passar a la meva germana menor i a mi. La raó és clara, es tracta d’un cas terminal. Per qui no ho recordi, cal retenir que en aquells moments, com he dit abans, les visites als hospitals tornaven a estar restringides. Això significa que a l’hospital només hi havia els malalts i el personal sanitari i de seguretat, la qual cosa encara afegeix un aire sinistre als fets. Accedim a una minúscula habitació doble de traumatologia -per raó de l’ingrés- on la meva mare està sola, intubada i sedada i la metgessa responsable ens posa al dia. És qüestió d’hores, minuts. Minuts, de fet. Entràrem a quarts de sis del matí i a les sis i vint-i-cinc vaig sortir a buscar una infermera: no semblava que el respirador mecànic fes la seva funció. La metgessa certificà el decés uns minuts després.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada