El temps que ha passat des dels fets que estic rememorant ha fet el seu efecte deformador. Si, com sembla, la nostra identitat es basteix sobre el record, podríem per analogia el que diu Descartes al principi de les Meditacions, quan justifica l’operació metòdica del dubte hiperbòlic en la constatació de la poca fermesa dels fonaments sobre els quals construïm allò que diem que sabem. Si som allò que recordem, no som gran cosa. O si més no, no sabem què som. En el cas que m’ocupa, l’aparent seguretat del que recordo es veu enterbolida pel simultani i en cap cas menor aspecte d’irrealitat que ha adquirit i amb el que se m’apareix el que visquérem en aquells moments. Convé retenir que aparent és el participi present d’aparèixer. És a dir, a més del significat habitual, el que sembla, que té l’aspecte de, aparent també significa que es fa present. No debades el pensament occidental ha lluitat durant segles entorn a la qüestió: allò que apareix és, és tot o hi ha quelcom que és i no s’ofereix? El que recordo és que en el temps de la pandèmia molts usos i procediments de tota mena es veieren trastocats, dislocats, quan no directament suprimits i substituïts. El certificat de defunció del meu pare fou el resultat d’una situació perfectament definible com a sainet, i així ho vaig explicar, aquí: El de la meva mare tampoc va estar malament. El moment de la seva mort va coincidir amb un canvi de torn, raó per la qual el va signar el traumatòleg que entrava de guàrdia, un jove rus o ucraïnès tan amable i eficient com l’anterior metgessa que ens havia rebut i que havia tingut la decència de contestar afirmativament la pregunta del milió: Ens van demanar que triéssim UCI o pal·liatius -suggerint que millor la B- perquè les UCI eren plenes de fills de puta sense vacunar? Cal aclarir que eren d’aquesta especialitat per la causa de l’ingrés. Misteris de la burocràcia mèdica. En uns minuts el té preparat i me’l lliura per tal que pugui procedir amb la com a mínim sorprenent quantitat de tràmits que cal fer quan es mor algú. Un cop més, haig de treure’m el barret davant de la perspicaç capacitat de gestió del meu pare: tot preparat, gestionat i, sobre tot, pagat. No és cap ironia, morir-se a una ciutat com Barcelona és tirant a car. Hi haurà qui defineixi elegància amb mots més tràgics, d’alta volada, com els que empra el fanfarró Menó en el diàleg que duu el seu nom quan defineix color. Em quedo amb la que feu George Bryan Beau Brummel, el cèlebre àrbitre del gust en el Londres de la regència: ésser elegant és circular pel Mall a l’hora del passeig i passar desapercebut. Així, el meu pare. Fins al final, provant de no emprenyar.
En lliurar-me el document l’amable metge em dóna una breu explicació que inclou una sorprenent notícia que pronostica possibles contratemps. A mi, que m’agraden tant, que no em bloquegen, que no em posen taquicàrdic...tot i les seves darreres voluntats, no podíem fer incinerar el cos de la meva mare perquè duia una pròtesi. Per una vegada vaig aconseguir retenir la meva inveterada capacitat de rèplica mordaç, o d’incontinència verbal, com preferiu, que tants moments de diversió, o tràngols delicats, també es pot triar, m’ha proporcionat tota la vida. I la tenia preparada: vostè creu que aquí no tenim uns forns de l’hòstia, que poden amb tot?...Així que calladet, que estàs més maco, escolto la infermera que em dona tot un plec de papers que inclouen uns adhesius que, segons em diu, resultaran insuficients. Hauré de tornar a demanar-li’n uns pocs més després (si ja ho sap, perquè no me’ls dona tots ara? És un ritual que se m’escapa?). Equipat amb la documentació, baixo al soterrani on són els serveis funeraris. És aviat i totes dues oficines són lliures. Es veu que la gent té l’amabilitat de morir-se a hores més civilitzades. En trio una i una senyora amabilíssima enllesteix el tràmit amb gran diligència i velocitat. Només s’atura un moment en llegir que no es pot procedir amb la sol·licitud de cremació. Li explico el que m’han dit, pensa un moment i amb una determinació que agrairé mentre visqui -i ho recordi, naturalment- declara «això no és veritat» i tira pel dret. Tindrem cremació però hauré de tornar amb els adhesius que falten....era cert, el cercle kafkià es clou i no deixa se ser tranquil·litzador, en el fons a tots ens reconforta la coherència...
Encara hagué de fer el trajecte inusitadament solitari de la planta als serveis funeraris algunes vegades més, arrossegant la meva dolorida cama, entre d’altres motius, pels punyeters adhesius.... En el meu trànsit número N vaig haver de posar en acció els meus poders mentals, dirigint una mirada assassina al segurata que em retenia cada cop que passava, esguard carregat d’un profund significat, que puc resumir així: Sóc jo de nou, imbècil, si en tornes a parar t’arrenco el cap de les espatlles...va funcionar i vaig passar sense més. Si la situació no ho era prou encara podia esdevenir més surrealista. Abans del darrer descens als serveis funeraris -expressió que sí mereix l’habitualment mal emprat adjectiu de dantesca- m’intercepta una tal Meritxell, que es presenta com a coordinadora de defuncions....títol que, tranquils, no s’ho vaig dir, em semblà més apropiat per a un comandament a Sobibor o Auschwitz...la senyoreta de càrrec amb tan inapropiat nom s’encarregava de la gestió de les darreres voluntats dels finats a l’hospital. La meva mare havia deixat establerta la donació dels seus òrgans i calia fer alguns tràmits. Em feu omplir un document sospitosament semblant al que et fan complimentar quan dones sang...no sé si l’improbable lector n’ha vist un, però hi ha algunes preguntes que, per a dir-ho suaument, no venien massa al cas. En concret vaig haver de dir a la tal Meritxell que no sabia, ni volia saber res dels canvis de parella dels darrers sis mesos o dels tatuatges i piercings....potser em va veure afligit i va provar de consolar-me, tasca per la qual no semblà especialment dotada i que jo tampoc no li havia demanat. Crec que va voler dir que no patís per les despulles, però el que va dir, de manera completament maldestre i còmica és que la meva mare estava tant feta pols que segurament només es podrien aprofitar les còrnies....
Que se’t morís algú en aquell moment tingué dos avantatges: un, l’habitual brogit que es pateix als centres de salut fou substituït per la solitud i el silenci, sense dubte un ambient més adient. L’altre, de caire purament pragmàtic. Sense gent, sense cues, sense esperes. Poc després de les set havíem enllestit.
Malgrat les restriccions reimposades, si hi haver vetlla i sepeli. Els qui hi van ser ja ho van haver de suportar i els qui no tant els fa. No tinc més a dir.
O sí. Voldria dedicar un record a tots els meus benvolguts conciutadans que no es vacunaren, als qui desobeïren les instruccions de les autoritats sanitàries, als qui es forraren venent material sanitari, incloent els que si més no el venien en condicions, en fi a tota la colla.
I sobre tot, una salutació, que entendran que no sigui cordial, als responsables polítics que donaren l’ordre de no admetre ingressos d’ancians als hospitals. Qui ho feu a Catalunya va tenir si més no la precaució de limitar-se a una instrucció verbal. A Madrid, l’ordre es lliurà per escrit, amb nom i cognoms. No acabo de decidir si és mostra de valor o del més absolut desvergonyiment. Tendeixo a la segona opció després d’haver sentit a la tal Ayuso donant la seva justificació1: Se iban a morir igual.....41.174 a Espanya, 11.079 a Madrid, 7.719 a Catalunya2...no he pretès mai que els meus pares haurien sobreviscut, ni més temps ni millor. Però si se que una altra manera era possible. I si no, que vegin més cinema. Igual Soylent Green3 els inspira....
1. Ayuso justifica su veto a trasladar mayores de residencias a hospitales
I el pitjor, més de 4000 es podien haver salvat:
Demoledor informe calcula 4-000 mayores muertos en residencias de Madrid se podrían haber salvado
2. Dades, aquí: Fallecidos en residencias a causa de la Covid-19 por región
3. Soylent Green, de 1973, dirigida pel gran Richard Fleischer i protagonitzada pel no menys gran Charlton Heston. A Espanya, per no perdre el costum es va canviar el títol per Cuando el destino nos alcance....Toma ya,
3. Soylent Green, de 1973, dirigida pel gran Richard Fleischer i protagonitzada pel no menys gran Charlton Heston. A Espanya, per no perdre el costum es va canviar el títol per Cuando el destino nos alcance....Toma ya,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada