En invierno y en verano....

 

V. Compassió i acció

Hi ha bons ciutadans, ciutadans compassius. Cal recuperar el sentit de la paraula compassió. I la compassió, allò que designa el terme. No és el mateix que la commiseració, encara que se sol confondre. No és el mateix sentir pietat pel patiment dels altres que compartir-lo. Compassió ve de passió que tradueix πάθος (pathos) i significa tant rebre una acció al mateix temps que un altre com sofrir amb un altre, sofrir el que l’altre pateix. Com-padir és patir amb no patir per. Es pot ser commiseratiu. No és -massa- indigne, no és lleig del tot. Es pot sentir dolor pel mal que altres pateixen i fins i tot pot ser un dolor autèntic, sincer. I es pot fer a distància....i, si més no, serveix per a mostrar, per a mostrar-nos que no tenim l’esperit completament anoerrat. O, en els termes de la psicopatologia contemporània, que no ens afecta allò que prou gràficament es denomina moral callousness, durícia moral. Hi ha gent, de fet la majoria, que no és així i pateix el patiment de l’altre. I n’hi ha que, a més, fa alguna cosa no només per consolar l’altre, sinó per alleujar-lo.

Algunes organitzacions han actuat per tal de mitigar la situació dels desnonats. Han prestat locals, han ofert queviures, s’han mogut. I, encara que només sigui per a cobrir l’expedient, l’administració -la Generalitat, no el Rathaus de Badalona- ha trobat on acollir, en col·laboració amb Creu Roja, on asilar temporalment aquesta pobra gent. Alguns han rebutjat l’oferiment i seguien avui sota el pont. No està massa clar el motiu. S’ha dit que no han entès l’oferta, que han trobat inquietant el destí proposat, que era lluny d’on treballen.....ah sí, perquè alguns treballen. En el nostre temps cal tenir una visió ample de què significa treballar. Sobre tot perquè no són només els immigrants els qui tenen shit jobs...aquesta reacció pot no ser lloable però cal reconèixer-la. Hi ha uns serveis socials que poden ser, sense dubte, pobres i no massa eficaços, però hi són. Podem discutir la seva eficàcia i fins i tot desqualificar-la, probablement amb molta raó. Comparteixo l’opinió de que el fet que hi hagi tantes organitzacions no estatals dedicades a l’atenció dels desvalguts majoritàriament finançades per la mala consciència dels ciutadans que hi fan aportacions -commiseració, no compassió...- és un ombrívol símptoma de la insuficiència dels serveis públics. Però en aquesta com en tantes altres qüestions cal ampliar el focus i tractat de copsar tot el quadre, és a dir, fer allò que erròniament es sol pensar quan es diu que tot es relatiu: aquestes organitzacions també reben finançament públic, estatal i, en qualsevol cas, i això ho haurien de recordar els qui sempre es queixen, hi ha llocs on les coses són pitjors i hem viscut temps també pitjors.

VI. Les bones gents

Es donaren, el dia mateix de l’expulsió, alguns fets que requereixen comentari. En algun moment es va proposar instal·lar alguns dels expulsats en la parròquia de Sant Just, que es troba al barri de Sant Crist. No necessitarem massa agudesa per captar l’acudit. Una colla de veïns del barri s’hi van manifestar en contra. I uns altres a favor. De l’intercanvi de bajanades que es va proferir (en aquest punt m’hauria agradat estar escrivint en castellà per poder emprar el sardònic terme lindezas..), puntualment recollides pels micròfons de les cadenes televisives, en destaco tres: un contundent ¡llévatelos a tu casa! Una referència descomunalment imbècil a uns negros asesinos i un aclaridora afirmació: ¡Esto con Franco no pasaba!. La demanda ja va rebre contestació. Unes vint famílies ho feren, s’endugueren a casa uns quants assassins. La imprecació és no solament imbècil, com he dit, sinó profundament malvada. No em cansaré mai de recordar que l’estultícia, la ignorància i la maldat no són categories excloents. Pel que fa a l’afirmació, la qualifico d’aclaridora en dos sentits. En primer lloc, és certa. Con Franco no rebíem immigrants, els facturàvem, fins l’extrem que es pot acceptar com a correcte allò que digué Manuel Vázquez Montalbán: en aquells temps Espanya comptava si més no amb una capacitat exportadora molt potent, la producció d’espanyols. I en segon lloc és aclaridora en un sentit pragmàtic. Denota amb suficient claredat de quin peu calcen alguns dels hominoides cridaners que -i ara ve l’acudit pels qui se n’hagin adonat- no volen permetre que la Parròquia de Sant Just del barri del Sant Crist (!!!!!) aculli uns indigents. Aquesta gent no ha llegit els mateixos evangelis que jo. O potser ho deixem en que no ha llegit. En alguna altra ocasió m’ha sorprès la constatació de que estava d’acord amb persones que considerava molt allunyades de la meva opinió. I em semblava un fet preocupant. No em passa ara quan sento el que ha dit l’arquebisbe de Tarragona, que no s’ha privat de dir el que pensa d’aquests dos-cents, diu, energúmens -això ho dic jo- que criden contra l’oferta d’acollida que fa la parròquia. Segon aquest senyor, es tracta d’una indignitat que va en contra d’allò que tenim clar des de fa dos-cent cinquanta anys, la noció de drets humans. Sorprèn que apel·li a aquesta noció i no pas a l’evangeli però no és, si es pensa bé, massa incoherent. I tampoc costa massa compartir el seu diagnòstic. Si passa això, alguna cosa fonamental no està bé en aquest país.

VII. Etnografia

Emparats en el pretès afany d’oferir la màxima informació i en allò que de manera del tot redundant se sol denominar interès humà (n’hi d’alguna altra mena? Com és l’interès porcí o el dels pingüins?) els reporters encasten els seus micros i càmeres en els musells dels vociferants veïns de Badalona. Més del mateix. Algun intent de resposta mínimament racional embolcallat en molta escuma hidrofòbica. En general, es tracta d’aferrissats seguidors de la doctrina Albiol: no volen més immigrants, ja n’hi ha massa, trafiquen, són perillosos, són bruts... Una llista de greuges que barreja mitges veritats, falsedats manifestes i alguna veritat, incòmoda o no. Però no és massa útil intentat rebatre les falsedats ja acceptades com a dogmes si tenim en compte el perfil dels seus proferidors. Una entusiasta, convenientment indignada, crida que ha vist uns negres amb ganivets entrar en un edifici ara tancat que havia estat fa temps una mena de centre d’acollida. Si ho he entès bé, el gestionava alguna organització que va tancar el local per culpa del deute que tenia amb ella l’ajuntament. No consta que hi hagi entrat ningú i els negres amb simitarra no els ha vist ella, els ha vist el seu marit i ella es creu el que li diu el seu marit. Potser no ho hauria de fer...també haig de dir que planyo el tipus...Un altre moment que em resulta especialment graciós és aquell en el qual el reporter prova de posar ordre i proclama que després que parli algú a qui s’ha cedit el torn de micro, li tocara a la señora de la bata...la urgència de la lluita en defensa del barri no li ha permès vestir-se adequadament. Encara que -i aquí apareix la bèstia sarcàstica que dorm dins meu- crec que la prefereixo en bata, ves a saber què considerarà que és anar ben vestida aquesta dona...en qualsevol cas i acabo, tot el gag és en el que he denominat espanyol aproximat -tan a TV3 com a les cadenes estatals- i incorpora un matis del tot entranyable: algunes dels cridaneres són inequívocament gitanes..

No ens hem de quedar amb aquest apunt etnogràfic, menor i en hem de fixar en un altre aspecte que pot ser més rellevant: la cridòria anti-immigració es proferia en espanyol mentre que els qui han sortit a demanar que s’ajudi els desnonats ho han fet en català. Es podria caure en el parany i simplificar l’explicació: protesten contra el racisme aquells que són benestants i viuen en barris on no hi immigració. I això pot ser fins a cert punt veritat, encara que caldria matisar que a Catalunya la renda i la llengua no estan estrictament correlacionades. No hi ha gaires usuaris de la llengua de Verdaguer als barris més rics de Barcelona.

De vegades he dit en broma a algun bon amic -pleonasme galopant- que, atesa la profusió de cognoms acabats en -ez que satura el seu llibre de família, no sabia què podria fer per ell quan arribés la República. Eres tan español....I el cas és que jo no hauria d’estar tan tranquil. El 25% del meu genotip és almerienc...en concret de Vélez-Rubio. És a dir, d’un poble de segona d’Almeria, província de segona -com a màxim- d’Andalusia, regió.....sí, sóc un d’aquells casos que posaven tan nerviosos els antropòlegs encarregats de la Rassenhygiene durant el III Reich¹.., un Mischling, fill de xarnega, una barreja infumable. El meu -escàs- futur en un estat ètnicament depurat té alguna relació amb el tema que ens ocupa. Hi ha molts més nadius i fills de nadius de Vélez-Rubio residint a Badalona que al mateix Vélez-Rubio. La raó que els va obligar a deixar el seu poble deu és la mateixa que ha empès aquests africans a jugar-se-la venint aquí. La misèria. La misèria blanca, però.

I és des d’aquesta consciència de la meva relació directa amb el drama de la gent que ha d’emigrar per sobreviure que em sembla que em puc permetre dir el que em roti sobre els cafres que s’oposen, rabiosos, a que uns que són més desgraciats que ells, millor dir que són ara tan desgraciats com eren ells, dormin en la parròquia que s’ofereix a acollir-los.

Però tranquils, en el mig de la protesta, i amb la policia prudentment situada entre els bel·ligerants, bonistes i sulfurats, feu un aparició estel·lar el promotor del merder, l’inefable Bürgermeister Albiol. Aparició que caldrà comentar amb precisió.

1. L’any 1927, sota la protecció del Kaiser Wilhelm Gesellschaft (Societat Kaiser Wilhelm), centre organitzador de les polítiques d’investigació a Alemanya, es va fundar el Kaiser Wilhelm Institut für Anthropologie, Menschliche, Erblehre und Eugenic (Institut Kaiser Wilhelm d’Antropologia, Herència Humana i Eugenèsia). Himmler i els seus científics ja tenien la feina molt avançada.

Qué bonito es Badalona....!

 

I. Ambient nadalenc

L’ambient habitualment cursi de les dates en què estem s’ha vist alterat perquè unes desenes d’immigrants indocumentats han estat expulsats de l’antic institut Badalona 9. Hi ha alguna justícia poètica en el fet que la ignomínia tingui lloc en l’escenari on el pseudoprogressisme educatiu va cometre una de les seves estupideses més galopants, més antisocials, l’edifici abandonat de l’antic institut B9, el tristament cèlebre, si més no entre els membres del gremi docent, Badalona 9. En un determinat sentit, el fet que el mateix lloc sigui l’escenari de la demostració de dos errors amb un resultat molt semblant assolit per dues polítiques que es volen -no negaré que, si més no en llur intenció, ho són- antagòniques, té la seva gràcia. D’una banda el desvarieig pedagògic de l’esquerra bonista -adjectiu sone el que caldrà tornar- i de l’altra el populisme xenòfob obertament ultradretà. Obertament. En la lamentable manca d’estat de consciència de la democràcia occidental, i de vegades sota un inaudit clam en favor de la tolerància i la llibertat de paraula, ja no cal dissimular a l’hora d’emetre consignes inequívocament racistes que compten, si la demoscòpia no erra, amb un suport notable en l’electorat.

II. Quina mena de catalans?

No ens enganyem, però, l’alteració durarà tant com ho permeti el retorn als quefers que ens mantindran distrets els propers dies, tot i l’esforç d’alguns mitjans. No és massa sorprenent que TV3 hi dediqui tanta atenció. Carregar contra la política de l’alcalde de Badalona no comporta massa risc: Com és sabut, a Catalunya tots som d’esquerres i antiracistes i els qui estan fora d’aquestes categories no són catalans de veritat o directament, diguin el que diguin les enquestes, no existeixen. Com no van existir els catalans franquistes, per exemple. L’atenció de la televisió pública catalana i d’altres mitjans progressistes és una jugada segura en dos sentits: agradarà al seu públic i no perjudicarà l’audiència. Menys atenció ha semblat requerir l’exigència de Junts pel cash de que la Generalitat tingui plenes competències en immigració. No se m’acut cap motiu racional confessable per a una tal reclamació. Mals de cap, despesa i tot un munt de dificultats per a gestionar un problema que no ho és. Els problemes tenen solució. Pel que fa a TV3, els qui no la miren seguiran sense fer-ho. Ja fa anys que tinc la impressió que la única cosa que ha estat inequívocament positiva -en el sentit d’instructiva- de l’anomenat Procés és haver deixat prou clar que l’estructura demogràfica i geogràfica de Catalunya és el Bantustan. Hi ha diferències, naturalment. En el tema de la llengua, per exemple. Allà l’afrikaans es va imposar. Aquí s’ha dit que el català estava normalitzat. Vulgui dir el que vulgui normalitzar, sempre em va semblar que si es podia fer seria si es desnormalitzava una altra cosa, que no sembla. La ironia es troba en que, al final, el resultat és similar. Els zulús parlen zulú o com es digui i els qui parlaven -més o menys- espanyol o castellà, no tinc clar com denominar-lo sense que algú s’exalti, segueixen parlant-lo, aproximadament. Puc captar la resposta irada de l’independentista contumaç: Ens cal un estat! Suposo que té raó, tot i que els Bóers, que tenien estat, dotat, a més, d’una policia adequadament brutal, tampoc se’n va sortir. Mireu que n’arriben a ser de cabuts els negres...o els colonos...

III. La decisió

L’alcalde de Badalona va decidir dur endavant el desallotjament dels immigrants que ocupaven l’edifici emparat per la legalitat, és més, per una ordre judicial. Convé recordar que es tracta d’una acció legal, administrativament correcta i fruit d’una decisió presa per un càrrec electe, amb un 56,73% del vot emès i 18 de 27 regidors. Entre PSC, ERC, Comuns i Guanyem Badalona van obtenir 9 regidors. I són els partits que havien governat la ciutat anteriorment. L’anterior alcaldessa va obtenir un 6% dels vots. Només es pot objectar que la participació no fou precisament massiva: un 58%. No sobra de cap manera que es recordin aquestes dades. És possible que només anessin a votar els components dels dos grups prèviament esmentats, els no-catalans i els inexistents. Si el suport popular és la base de la legitimitat, tenim un problema. Perquè el que no es pot dir és que el senyor García Albiol no hagués anunciat amb veu prou alta quina seria la seva «política» sobre immigració. Si no recordo malament, es podia resumir en tres paraules: fer-los fora. Aquesta contundència explica, suposo, que altres opcions polítiques suposadament més extremistes no rasquin bola a Badalona. El nínxol ecològic del salvador de la identitat, del defensor de l’ordre públic, de l’aplicador local de la doctrina Monroe -Badalona for badalonians!- ja està ocupat. Així doncs, l’alcalde escomet, investit de suport popular i fa fora de l’edifici els 200 desgraciats que hi resistien -n’hi havia hagut fins a 400-. De pas, la policia nacional n’identifica 181 i n’arresta 18 en aplicación de la Ley de Extranjería, segons se’ns diu. Ja que he tocat el tema de l’idioma em crida l’atenció com el parla -so to say- maese Albiol. No és tan un problema de prosòdia, és tan ennassat (gangoso, pels que parlin català ma non troppo) en castellà com en català. No, em refereixo al notable posat d’enuig, per no dir fàstic, amb que exabrupta¹ en català. Tornant al cas, Albiol ha fet allò que va dir que faria. Per tal de comprendre com funciona el mecanisme, convé recordar el que ens deixà ensenyat, amb la mateixa sagacitat amb què ens aclarí molts aspectes de la història del pensament científic, l’insigne professor Alexandre Koyré a The Political Function of the Modern Lie² (1943). En aquest breu llibret Koyré defensa la tesi de que, de vegades, el lider polític menteix dient la veritat. És a dir, proclamant una intenció la veracitat de la qual només és coneguda per l’entorn immediat del lider. No resulta familiar? No recorda aquella summament imbècil reacció de moltes persones quan se les avisa de l’efecte que tindran determinades decisions polítiques? Aquell no s’atreviran, o no ho poden fer.....Quantes vegades he sentit aquestes mostres d’incredulitat o, més aviat de negació terroritzada de la realitat, en els instituts que visitava en qualitat de representant d’un sindicat i advertia del que implicaven engendres legislatius com la LEC o la LOMLOE? Doncs sort que no s’atrevirien...

IV El resultat..provisional

Hi ha hagut, com és natural, un munt de reaccions irades contra la decisió. La imatge dels pobres nois acampats sota el pont de la C31 en uns dies freds -tant freds com són aquí els dies- i plujosos no li ha fet massa bon efecte a l’alcalde. La -inapel·lable- crueltat de l’expulsió ha adquirit un matis dickensià que com es diu ara, ha ferit nombroses sensibilitats. A mi, que no sóc ni de bon tros tan refinat, diré que m’ha tocat allò que no sona de manera considerable. L’acció -o l‘hauríem de denominar directament Aktion?- revela una incapacitat no ja per a compartir, sinó senzillament entendre el dolor dels altres. Per molt altres que siguin. A banda de les manifestacions de rebuig hi ha hagut bona gent que s’ha dedicat a ajudar els pobres desnonats. Els han portat menjar, roba, i fins i tot hi ha qui, si més no temporalment, se n’han endut a casa. Una noble senyora gran surt a la tele mostrant com acull a casa seva dos nois negres. I fa una declaració que em fa pensar. Diu que si es parla de «bonisme» -ja he dit que hi tornaria- ella entén que el contrari seria el malisme o el dolenterisme i ella prefereix el primer. Em recorda una estupenda senyora andalusa que va sortir a la televisió fa uns anys explicant que li havien imposat una sèrie de multes per socórrer persones que havien arribat en pastera, afegint que ho seguiria fent perquè no podia deixar abandonats els seus mojaítos... Caldria matisar, però. Ser bona persona no és ser bonista. I el que ens hauria de preocupar és que algú trobi graciós parlar de bones persones. I de males persones.

1. És, òbviament, un verb inventat. Però no ho aclareixo com a disculpa. Hi ha algun terme més inventat.

2. Alexandre Koyré, The Political Function of the Modern Lie Contemporary Jewish Record, volume 8, number 3 (June 1945), pp. 290-300; i The Liar, Philosophy and Phenomenological Research, volume 6, number 3 (1946), pp. 344-362 (1943).

Hi ha traducció en castellà: La función política de la mentira moderna, Pasos perdidos, Madrid, 2015, a partir de la versió francesa Réflexions sur le mensonge

En defensa de la lectura? va......

 

1. Llegir, no llegir, depèn

Fa unes setmanes se’ns va obsequiar amb un portentós debat públic i publicat sobre la conveniència o la necessitat de la lectura. D’entrada cal dir que no és un afer indigne d’atenció, més aviat semblaria una qüestió molt rellevant des de molts punt de vista. Bo i suposant que hi hagués alguna possibilitat de que el debat tingués lloc entre persones amb una mínima educació i amb una finalitat real de considerar -ja no demano revertir- el massiu deteriorament de l’estat de la qüestió. És a dir, que servís per a convèncer més gent de llegir i de llegir llibres que paguin la pena. Ara bé i sense caure en el nihilisme lacrimogen d’alguns esforçats defensors de la «cultura», és a dir, sense somiquejar, crec que aquesta aspiració és del tot vana. Potser que es pretengui convèncer-nos amb algunes dades estadístiques convenientment amanides de que es llegeix més que mai. Ho accepto. Però sóc del parer que el gran Hans Magnus Enzensberger encertava de ple quan deia, sobre aquesta qüestió, que, per a llegir segons què, era potser millor no llegir: la bajanada és independent del mitja de transmissió emprat per a difondre-la.

2. L’affaire Pombo

La cosa va anar -més o menys- així. Una famosa influencer, una tal Maria Pombo, publica a Instagram o Tick Tock o com es digui unes fotografies de la seva llar. Sembla que part de la tasca d’aquests espècimens consisteix en passar per la cara dels seus seguidors la quantitat obscena de diners que guanyen, les cases meravelloses que tenen i les persones guapíssimes amb qui s’enlliten. El més sorprenent de tot no és tan el nombre desaforat de persones -or similar- que la segueixen (3,3 milions!) sinó el fet que no els produeixi una enveja animal, una ganes boges de prendre-li tot. Sempre ha estat una creença popular que la beneiteria era signe de bondat. No n’estic tan segur. Un cop les fotografies ja són de domini públic, algú amb temps per perdre publica un comentari negatiu: en el fastuós moble que podem identificar com a llibreria que es mostra no hi ha cap llibre. Hi ha un munt de trastos vistosos i -suposadament- de bon gust. Algú que té temps per perdre i que s’avorreix ho fa notar en públic. Per a quina finalitat cal tenir una llibreria si no tenim llibres? No entenc tampoc massa l’escàndol: la senyora Pombo té una llibreria perquè li dona la gana. No veig què calgui cap raó, llevat que es pretengui una qualitat, la coherència, que a hores d’ara té un pes social i cultural més aviat residual. La resposta de Miss Pombo és del tot actual, dit à la nietzscheana manera però a l’inrevés: a ella no li agrada llegir. Ho ha provat, però s’avorria. La polèmica ja està en marxa. Abans de seguir cal dir que molt de l’intel·ligent i sensat que es podria -o s’hauria- de dir del cas ja m’ha arribat, com ara la ponderada versió del docte professor i amic -no necessàriament en aquest ordre- Joan Nonell, que es pot llegir aquí:. Alguns, que tenen temps per perdre, s’avorreixen i -i això és ja més hipotètic- que lamenten i/o envegen la salut financera d’una senyora que proclama que no li agrada llegir, la posen a caldo. Com pot ser que a mi, que sóc tan culte i llegit no m’arribi per comprar-me una llibreria tan llampant com la que té aquesta llumenera d’internet? Pregunta que no es fa en veu alta, naturalment, però que es fa, canviant però alguns termes. I ho deixo en la llibreria, perquè si ens endinsem en el que podríem batejar com iniquitat immobiliària, la cosa s’agreujaria fins a extrems desagradables per no dir res més fort. Heus ací que Mistress Pombo considera ultratjant que es fiquin amb ella perquè no llegeix. Afirma, dolguda, que els qui es presenten com a lectors i malparlem d’ella perquè ella no llegeix no són millors persones que ella. La lectura no els ha fet millors. Ningú -ningú que no sigui ximple- discreparà d’aquesta afirmació certa, encertada, exacta...veritable, m’atreveixo a dir. Per aquesta raó els qui encara han sentit la necessitat de dir alguna cosa sensata al respecte ho han admès: Mademoiselle Pombo té raó quan diu que els qui llegeixen no són millors que ella. Tampoc pitjors, se’m concedirà. Però la cosa no acabà aquí. Un cop engegada, la loquacitat de Madame Pombo no té aturador. Inicia una veritable croada contra la lectura, amb el corresponent enuig dels lectors -es veu que n’hi ha un munt- que la desqualifiquen amb un ardor, com se solia dir, digne de millor causa. Aquests defensors de la lectura que tenen temps, s’avorreixen, envegen i temen l’efecte de les paraules de Lady Pombo carreguen contra la que consideren una perillosa campanya anti-cultural.

3. Solució. De debò algú creu que es pot refutar la tesi?

No crec que la campanya tingui massa èxit. Dubto que els milions de seguidors de Milady Pombo segueixin el seu consell, és a dir que deixin de llegir. Resulta una impossibilitat no solament lògica sinó ontològica: no es pot deixar de fer allò que no s’ha fet mai. Procedir a una refutació de la proposta de Fräulein Pombo és també impossible. Hauríem de coincidir en un univers de discurs similar, ni que fos per una intersecció fortuïta. I no és el cas. Estem en el mateix cas en què es troba Aristòtil quan vol respondre els que demanen que es demostri el primer principi:

Però es pot demostrar per refutació també la impossibilitat d’això, solament amb que digui quelcom l’adversari; i si no diu res, és ridícul tractar de discutir amb qui no pot dir res, si no pot dir-ho. Doncs aquest, tal com és, és per això mateix semblant a una planta.

Metafísica, 1006b

No es discuteix amb un escèptic...o amb una tòtila, ja posats. Hom no discuteix amb les plantes. La única possible «argumentació» podria ser gràfica, i en el cas que ens ocupa ja ha estat intentada: és la bellíssima fotografia que encapçala aquesta entrada. Però tampoc. Ja ens avisa el mateix Aristòtil de que demanar que es demostri segons quines coses condueix de manera fatal, ineludible, a la petició de principi. O és que algú se sent capaç d’explicar a Frau Pombo qui era la meravellosa Norma Jean Mortenson? Algú vol parlar amb una planta?