L’agost de 2002, arrel de la relectura de l’estudi sobre la República de Stanley Rosen, ja vaig dedicar una entrada a la distinció entre ciència i opinió: Ciència i tirania sobre el tema que m'ocupa.
I abans de concloure la reflexió sobre la capacitat intel·lectual dels gestors públics voldria aclarir un extrem. L’acció dels governs s’ha presentat sovint com una opció sàvia. És a dir, s’ha vestit una decisió merament política d’opció fonamentada en alguna forma superior de comprensió, una forma de veritat. I cal tenir present l’advertiment de Rosen: en uns temps com els nostres, en els quals la filosofia ha estat substituïda per la ciència i la tecnologia, hauríem d’estar més atents al perill del que Rosen denomina «the tiranny of truth».
En aquest punt, però, discrepo respectuosament i en part de l’eminent professor. Entenc, com diu, que la ideologia és, en moltes ocasions, una exacerbació de la Filosofia política, i que per tant cal acceptar una determinada influència de la Filosofia en les formes de governar. Però no sé si mai ha hagut cap acció política filosòficament orientada. Una cosa és invocar els Déus i una altra creure-hi. Crec, com tractaré d’argumentar, que el discurs fonamentador de la política no ha estat la Filosofia o, com a molt, ha estat una deformació de la Filosofia. Deformació no sempre voluntària, val a dir. D’altra banda, no s’ha d’entendre el que dic com una apologia en el sentit de que si la política hagués estat «correctament» orientada per la Filosofia les coses haurien anat millor. Ans al contrari, com diré més endavant, és millor que els filòsofs no facin política. I si seguim l’argument de Rosen, tampoc no sembla una idea massa brillant deixar que la facin els científics, els nous amos de la veritat. Per fer política ja tenim uns professionals. I és d’aquest grup del que cal parlar.
La saviesa dels governants. Mai ha no ha existit la figura del governant veritablement il·lustrat, del savi que governa. Mai no hem tingut filòsofs-reis. Insisteixo en que gairebé és millor que sigui així. I malgrat que sigui una opinió considerablement estesa, ningú assenyat ho ha pretès seriosament. Una de les opinions més falses que he detectat durant el temps que he impartit classes de Història de la Filosofia ha estat el que denomino caricatura platònica, el resultat de que determinades opinions errònies o deformades sobre el pensament de Plató hagin fet un curiós trajecte d’anada i tornada. Cal dir, abans de seguir l’argument, que moltes presentacions de la Història de la Filosofia són una caricatura de gairebé tots els pensadors referits. És a dir, Plató no és l’únic filòsof que ha estat llegit i explicat atribuint-li bajanades que mai va escriure, en interpretacions el deliri de les quals només s’explica per la follia, l’abús de substàncies controlades, la mala intenció més pregona o, sobre tot, la incompetència més colossal. Em refereixo a Plató per què en la qüestió que ens ocupa és el sospitós habitual. Explico el mecanisme i proposo un exemple. En algun moment una exegesi determinada, sigui o no incorrecta, equivocada o parcial (si ho és la cosa és més greu), acaba traspassant els límits de la lectura erudita i esdevé tòpic popular. Així, per exemple, hom sent parlar d’«amor platònic», curiosa actitud vital que consistiria bàsicament en mantenir una relació eròtica a distància, un veritable contrasentit o, a l’extrem, en tenir núvia i no tocar-la. L’origen d’aquesta ximpleria és -molt- remotament platònic. Deriva d’una lectura popular i, per tant, errònia1, de la poètica amorosa trobadoresca o del neoplatonisme renaixentista. I és un bon exemple de la deformació de la literalitat platònica, perquè, de fet, no la deforma, sinó que directament la capgira. Al principi del discurs sobre Ἔρως que Plató posa en boca de Diotima, llegim:
Cal, en efecte, -digué- que qui vulgui anar pel recte camí cap a aquesta fi, comenci des de jove a dirigir-se cap els cossos bells. I, si el seu guia el dirigeix rectament, enamorar-se en primer lloc d’un sol cos i engendrar en ell bells raonaments; després, ha de comprendre que la bellesa que hi ha en qualsevol cos és afí a la que hi ha en un altre, i que, si cal perseguir la bellesa de la forma -εἶδος-, és una ximpleria no considerar una i la mateixa la bellesa que hi ha en tots el cossos.
Convit, 210a
És a dir, l’inici necessari de l’ascens de l’ànima a la recepció de la bellesa és l’amor «físic» (i segons com llegim, la promiscuïtat). Es comença apreciant la bellesa que tenim al davant.
Tornant al tema la comprensió del qual he intentat facilitat amb l’exemple, l’absència de governs «savis»: República es pot llegir de moltes maners, i fer de Plató l’antecedent del totalitarisme (Popper), del nacionalsocialisme (Hildebrandt) del Soviet (Russell), de la ideologia de la classe dominant atenesa....El que hom vulgui. Però si enlloc de projectar, com digué Chatelet, en el text antic el ressò dels nostres crits, el deixéssim parlar mantenint una -la- indispensable distància hermenèutica, potser reconeixeríem que el que diu Plató és més simple, i més aterridor: la reforma de l’ànima humana per a assolir la ciutat justa acabaria en un bany de sang. Més val deixar-ho córrer.
El greu no és però que la transmissió divulgativa deformi l’original. És inevitable. Pretendre simplificar excessivament una teoria, una doctrina...produirà indefectiblement aquest efecte. El problema està en el camí de tornada. Quan aquestes mistificacions, deformacions tornen a l’àmbit acadèmic i educatiu. Quan professors i llibres de text expliquen que Plató era un ascètic enemic de la sensualitat, o un ideòleg que aspirava a imposar un règim polític tirànic o un pensador utòpic, en una demostració d’anacronisme espectacular. O ja posats, que tenia una «Teoria de les Idees»....
No nego que la Filosofia hagi tractat el problema del bon govern, ni que hi hagi teories polítiques en el si del pensament de molts filòsofs. Ni que si més no alguns filòsofs hagin estat en una més que perillosa proximitat del poder2, com el mateix Plató o Heidegger:
“The richness of the Republic cannot be properly appreciated without distinguishing between Plato and Socrates. Socrates speaks for those philosophers who have no political ambition and wish to live a life of quiet speculation.
Inside the just city, the native-born philosophers will be compelled to rule by their ostensible sense of justice. This would apply to Socrates as well, were he born into such a city. But in the case of Plato, who went to Sicily three times, whereas Socrates never attempted such a dramatic political role, the Republic is (to repeat an earlier expression) a daydream about the unity of theory and practice. The details of this unification are often, perhaps always, ineffectual and sometimes absurd, but this does not lessen the attractiveness of the prospect of philosophical rule. In this very specific sense, those who make a comparison between Plato’s foray into politics and Heidegger’s abortive career as a Nazi functionary are not entirely wrong. Plato’s Republic is a dangerous book because it presents a highly dramatic argument for the tyranny of truth. It is simply untenable to regard it either as a straightforward utopia or as a concealed repudiation of philosophical zeal in the pursuit of justice. In an age in which philosophy has been replaced by science and technology, the danger of the tyranny of truth should be more, not less, visible than in classical antiquity.”
Stanley Rosen, Plato’s Republic, a study, p.143
El que sostinc és molt més simple. Mai no ha governat un savi enlloc. Ens hem conformat, si més no a occident, en tenir governants educats, il·lustrats, fins i tot membres del gremi dels anomenats «intel·lectuals». I només puc extreure una conclusió desoladora. En general la cosa no ha anat massa millor.
1. he estat a punt d’eliminar aquest adjectiu, però després de reflexionar, el deixo.
2. Perillós també i sobre tot per al filòsof. La proximitat del poder mata. I fins i tot de manera involuntària. Recordem Descartes, mort de pneumònia. La reina el feia llevar de matinada i recórrer el congelat castell on vivia per a rebre les seves lliçons....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada