En una ocasió un periodista indocumentat -perdó pel pleonasme- va dirigir una impertinent pregunta a l’insigne director d’orquestra Karl Böhm. Li va preguntar que com era que «encara» utilitzava partitura quan dirigia, quan els enfants terribles de la direcció actual en prescindien. La resposta del mestre, formulada amb un somriure amable, educat, fou devastadora: «Ah, és que jo sí sé llegir-la..»
Bromes apart, en la darrer nota publicada, dedicada al concert de Ron Carter, explicava que, com a part de la demostració final del seu virtuosisme, va incloure en el seu solo una extensa cita del Preludi de la primesa Sonata per a violoncel en Mi menor, opus 38 de Bach. Sembla evident que la música barroca és, del tot el repertori «culte» la que més proximitat estructural té amb el Jazz. Tenim alguna demostració impressionant, com ara el disc dedicat a Bach del Modern jazz Quartet, Blues on Bach. No sobra recordar que els intèrprets barrocs solien improvisar. Així, els arranjaments de John Lewis i les interpretacions solistes dels membres del quartet són, en certa mesura, fidels a l’original.
Com a prova indirecta, innecessària, del virtuosisme de Ron Carter, incloc un vídeo amb una interpretació sublim de la Sonata que citava en el seu solo, a càrrec del gran Mischa Maisky.
Sense partitura:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada