Abans de començar el curs. Els idiotes arriben puntuals

Apuro el darrer dia de vacances. Després de vint-i-sis anys de no poder-ho fer, enguany he gaudit d’un descans laboral gairebé ininterromput des del dia 1 de juliol. Les famoses i em temo que falses vacances de professor. 60 dies d’inactivitat...o d’activitat alternativa. Otium cum dignitate, segons Ciceró. No sobra recordar que el terme primitiu és otium. Negotium és un derivat negatiu, el negoci és la negació de l’oci que, per tant, és l’essencial, allò propi, digne dels humans. Altrament dit, em podria tirar 60 dies més així. Si aquesta afirmació es considera massa desvergonyida, diré, per a consol dels timorats hipòcrites que la trobin digne d’un gandul -la qual cosa és, d’altra banda, del tot exacta- que no he estat fent no res. En primer lloc perquè és molt difícil fer no res...requereix una capacitat budista que encara no tinc. Però tot arriba a qui sap esperar. He llegit, he escoltat molta música, he viatjat i fins i tot he dinat en un restaurant amb estrella Michelin molt sofisticat perdut al Pirineu d’Osca on es fa una versió hipster de la cuina tradicional que inclou una conferència en cadascuna de les parts del menú per part d’una colla d’amables nois i noies plens de piercings i tatuatges que s’adrecen a una taula de persones de més de 60 anys amb el discutible apel·latius de «chicos»...el dinar, per cert, de primera.

Hom podria suposar que aquesta entrada té com a objecte lamentar el final de les vacances. En absolut. El meu estat d’ànim no és aquest. Una característica exclusiva de l’artesania japonesa és incloure de manera voluntària una petit error en l’execució final de l’obra. Per a culminar la sublim perfecció d’un treball, l’artífex inclou un defecte que serveix per a recordar que cap obra humana és perfecta. Sempre es pot, sempre cal millorar. He recordat aquest tret cultural admirable per analogia amb un fet que no és, ni de lluny, admirable. La serenitat en la qual esperava l’inici del curs ha estat enterbolida per l’aparició, no per habitual menys irritant, dels imbècils de guàrdia. N’hi ha en tots els àmbits de l’activitat humana, però els que pul·lulen en el món educatiu són especialment lamentables. Per ordre:

1. El Pais, habitual corifeu de la renovació pedagògica dóna la paraula a una il·luminada que lluny de demanar perdó per la seva part de responsabilitat en la destrucció del sistema educatiu català en tant que membre del Sanedrí, perdó, del Consell escolar de Catalunya, insisteix en la mateixa corrua de bajanades que han bastit el discurs pedagògic que ha servit de coartada ideològica pretesament progressista d’aquest desballestament. Si algú té ganes de plorar, o d’emprenyar-se, pot llegir les seves estupideses aquí:

2. La segona irrupció és la de l'inefable Bona, el super mestre estel·lar. La seva manera inimitable de confondre conceptes bàsics com ara el d’educació amb altres com ara el d’ensenyament s’acompanya d’una visió pseudo hippy de la professió segons la qual els honrats professors que ens esforcem per instruir racionalment els nostres alumnes no valem per a res des del moment en el qual procurem, amb la més ferma, racional i decent intenció, no esdevenir una mena de gurus de pacotilla. Aquesta confusió sobre el que ha de ser un professor és compartida per la pocavergonya del paràgraf anterior. Descolloneu-vos o agafeu un cabreig monumental, és opcional, llegint això:

3. I de remat, Unesco, la institució que des del costat progressista ha anat del bracet del seu revers tenebrós, l’OCDE, alerta de l’alarmant manca d’aspirants a mestre i professor arreu del món. I els sembla sorprenent. De nou, diversió assegurada, aquí:

 

Futbol, cinema i moral: Pasolini VS Bertolucci

 

Ja he manifestat el menyspreu que sento per Bernardo Bertolucci com a artista i, sobre tot, com a persona. Menyspreu és una forma educada de dir-ho. He llegit declaracions seves que em fan pensar que és un imbècil de proporcions abismals i, ara semblaré un passerell, una mala persona. Si algú hi té interès, aquí: hi trobarà els arguments. Una anècdota sobre la que acabo de llegir no fa més que confirmar la meva tesi. El rodatge de la brutal Salò de Pier Paolo Pasolini, -a qui, per contraposició, estimo com a artista i persona- coincidí en el temps amb el de Novecento, la pesadíssima pel·lícula de Bertolucci. Dos al·legats contra el feixisme que hi ha qui va considerar sobrers en el seu moment. Quina vista. Per tal d’amenitzar la feina Pasolini muntà un partit de futbol entre els equips de les dues produccions. Pasolini jugà. Bertolucci, no. Guanyà l’equip del darrer, gràcies pel que sembla a la inclusió en el seu equip de dos futbolistes professionals camuflats de tècnics de rodatge.

Sobra afegir res. Tots els qui hàgiu jugat a alguna cosa en equip ja m’heu entès. Sempre m’ha semblat evident que hom juga com és.

El racisme a Espanya, 2

 

En les anteriors entrades dedicades a la relació -espúria- entre delinqüència i immigració vaig emprar les dades estadístiques que em van semblar més adients per a reforçar el meu argument, que bàsicament sosté que no hi ha correlació entre aquestes dues variables. En el reportatge de El País que comento s’hi inclouen consideracions que reforcen el que dic. Hi ha, sobre tot a Catalunya, un increment notabilíssim de reclusos estrangers, amb un percentatge desorbitat si el comparem amb el total d’estrangers. I també és un fet que el nombre total de delictes disminueix, tot i augmentar la immigració. Però hi ha més:

“También las fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado reproducen patrones discriminatorios. Diversos estudios han documentado la existencia de identificaciones policiales basadas en el perfil racial. Según datos de la FRA, el 52% de las personas negras encuestadas en España afirma haber sido detenida o identificada por la policía únicamente por el hecho de ser negra, una cifra superior a la media europea, situada en el 48%.”

I això ho sabíem fins i tot abans de que ens ho confirmin les estadístiques. Hi ha algú que no entengués el memorable gag inicial de “Torrente, el brazo tonto de la ley”? Un llefiscós personatge, de qui se’ns dona a entendre que és policia, es passeja en cotxe per Madrid i observa tota mena de conductes reprovables amb un somriure als llavis, celebrant la diversió dels joves...fins que veu un immigrant magrebí venent llaunes de cervesa. De tot el que ha vist, és, de llarg, la conducta més innòcua. Però salta del cotxe enfurismat i després d’identificar-se com a policia, agredeix el pobre latero i li pren les cerveses. Estos moros....

Elisa García-España, catedràtica de Dret Penal i Criminologia de la Universitat de Màlaga, de qui es diu que ha investigat extensament el tema, rebutja l’associació:

“Cuando se relaciona migración y delincuencia hay una intención claramente partidista (…) no me cabe la menor duda de que saben que es mentira, o son unos ignorantes de gran categoría. No es debatible”.

La professora García-España atribueix la relació a la propaganda partidista d’extrema dreta. I opina que els seus responsables són o mentiders o extremament ignorants. Jo crec que hi ha una tercera opció, encara més preocupant. Que siguin les dues coses a la vegada. És a dir, que la potència del seu prejudici i la seva estupidesa no els permeti entendre que menteixen. I si no és el seu cas i realment són uns manipuladors tan hàbils, caldria entendre que sí és el dels seus votants.

I afegeix quelcom que no ens costarà d’entendre -i, potser, compartir-: el procès penal, en qualsevol part del món, és selectiu per naturalesa: no s’aplica de forma neutral ni igualitària, sinó que tendeix a centrar-se en determinats grups socials com a principals objectius de control, vigilància i càstig. En aquest marc, els immigrants solen rebre un tracte més sever per part de la policia i la justícia. A aquesta discriminació operativa s’hi afegeixen barreres estructurals, com l’accés limitat a una defensa legal efectiva o la imposició de mesures cautelars més dures, com la presó preventiva.

“Las estadísticas oficiales de delincuencia no reflejan la delincuencia real del país -advierte-. Responden a otros criterios. Las cifras penitenciarias, por ejemplo, no nos dicen tanto sobre quién comete delitos como sobre cuál es la política criminal del Estado”.

Sense dades que donin suport al que diu la professora -tot i que suposo que les té- només podem pensar si ens sembla correcte. No tenim una situació com la dels Estats Units, no hem tingut cap Rodney King ni cap George Floyd. Però sí una Lucrecia Pérez....crec que és una qüestió de freqüència, de quantitat més que de qualitat. Però Marx ja ens deixà ensenyat que l’error dels antics, en concret d’Aristòtil, fou no entendre que una afecta l’altra i a l’inrevés.

La meva experiència m’inclina a estar d’acord si més no en part. Les escasses -no ens enganyem, tenim el menor contacte possible amb immigrants, o, si més no, amb alguna mena d’immigrants- vegades que hi estem ens donen prou indicis al respecte. Un exemple, de primera mà: grups de joves es diverteixen a una plaça de Gràcia. Alguns beuen alcohol, activitat prohibida a Barcelona. La guàrdia municipal s’hi atansa i tria a qui demanar identificació. A l’únic jove que no és caucàsic que està en un dels grups que, oh sorpresa, no està bevent. El noi és filipí, resident legal i estudiant de batxillerat. És l’únic que no és blanc. La meva implicació en l’afer es limità a redactar el plec de descàrrec de la sanció imposada a un dels nois blancs que es va encarar amb la policia i els va retreure el seu criteri de selecció. Acceptava d’antuvi que era impossible que l’ajuntament retirés la denúncia i que el recurs als tribunals seria llarg i incert. Per tant, l’únic consol al meu abast fou redactar un recurs ferotge, incloent observacions sarcàstiques sobre la deplorable sintaxi i ortografia de la denúncia, una curta però insultant explicació sobre el concepte d’ètnia i el significat del terme caucàsic i altres perles que assolien la fita: l’escrit de descàrrec era molt més punible que l’innocent, honorable, nobilíssim enfrontament verbal d’un noi amb la policia. Com que encara no era idiota del tot, la sintaxi i la terminologia emprades feia improbable que els funcionaris de l’ajuntament entenguessin -de fet llegissin- l’escrit. Un cop desestimat el recurs, vaig pagar els 50 euros de multa -50% de descompte per pagament ràpid-. Els pares ens hem de fer càrrec de les pífies dels nens.

CODA: Si n’és de fàcil mentir, manipular. La foto que encapçala aquesta entrada no mostra delinqüents, sinó nois que acaben de ser capturats per la policia un cop han saltat la tanca de Melilla. No han fet res. O encara no ha fet res, no han tingut temps. Però l’he retallada d’un article sobre delinqüència i immigració.

És Espanya un país racista? M'alegro que em faci aquesta pregunta....

 

D’acord amb la seva línia editorial el diari El País publica un reportatge -així diuen- amb el títol: ¿Es España un país racista? de Daniel Soufi. La raó és, segons ells, que “En los últimos tiempos, España se ha enfrentado recurrentemente al debate sobre si debe considerarse un país racista”. Tant de bo, però em sembla que no ha estat així, encara que es pot suposar que no tenim la mateixa concepció del que és o hauria de ser un debat. I com es podia esperar, en acabar la lectura del paper no se’ns dona una resposta massa clara. Per tal de que aquesta indefinició no es faci nosa, recordem ràpidament que ja sabem la resposta: Sí.

El primer dels consultats, un conegut periodista i activista, Moha Gerehou, no en té dubtes. Hi ha racisme i el que cal fer és pensar com erradicar-lo. I carrega contra professors que tot i que considerar-se a si mateixos d’esquerres, reprodueixen l’esquema racista al qual pertanyen. De manera aparentment inevitable, atès que el racisme no estaria vinculat a una o altra ideologia sinó que seria un tret gairebé intrínsec de la nostra societat. Puc estar d’acord amb aquesta tesi, però si aquest racisme estructural és tan «arrelat», no veig com respondre la petició d’eliminar-lo. Aquesta postura és molt més estesa del que es podria creure. Es considera que el racisme és inevitable al mateix temps que es convida a combatre’l. Fa un parell d’anys em va sorprendre de manera molt negativa la postura que es defensava en un nou reglament sobre «Diversitat, igualtat i inclusió» (DEI) dels Colleges de les universitats de Califòrnia¹. Es convidava el professorat a fer autocrítica sobre les seves postures i manifestacions, amb la intenció de superar possibles conductes inadvertidament racistes. Però hi havia una línia que glaça la sang: «tot professor que declari no «ser racista» està «en la negació». I, inevitablement, «Qui afirmi practicar un ensenyament basat en el mèrit no fa altra cosa que reforçar la ideologia dominant». Deixo de banda de moment aquesta conclusió pedagògica, està prou clar què amaga: la confusió persistent entre la lluita per la igualtat i un igualitarisme basat en la rebaixa de l’exigència acadèmica. És un cas clar del desvarieig Woke. Es pretén combatre la lacra del racisme amb una dosi d’intolerància en la mateixa direcció i sentit contrari. I es fa amb la mateixa manca de rigor lògic de les proclames xenòfobes. Una cosa és que tothom estigui afectat de manera fins i tot inadvertida, inconscient, per l’herència racista del seu marc cultural i una altra molt diferent és dir que algú és racista perquè diu que no ho és. Sens diu: si algú declara que no és racista, ho és, està instal·lat en la negació. L’abast d’aquesta mena de posició és vastíssim. I nefast. En el moment en el qual estem costa exposar aquesta reflexió. Hauria d’estar carregant contra la xenofòbia rampant que difon la ultradreta. Però és molt alarmant veure com pensen els qui hauria de considerar que són del meu bàndol. Resulta corprenedora la qualitat profètica d’obres com The Human Stain, de Philip Roth. Vaig glosar aquest seu caràcter d’avís en ocasió del repulsiu linxament de què fou objecte una coneguda figura del món teatral català, a qui es va destruir amb l’altre mètode habitual, l’acusació d’abusos sexuals². I el paral·lelisme no acaba en la comuna intenció de destruir algú titllant-lo de racista o d’assetjador sexual, També es dona en tots dos models el mateix nefast efecte de perjudicar la noblesa de les respectives causes. No sembla una estratègia massa assenyada atacar els qui si més no es declaren contraris a qualsevol mena de discriminació, enlloc de centrar-se en combatre els qui en són partidaris. O potser és que els qui pertanyen a aquests col·lectius «anti» que carreguen contra els professors i altres sospitosos «liberals» heteropatriarcals han arribat inadvertidament a la mateixa conclusió que jo: no paga la pena discutir amb l’enemic. Però discrepem en el vessant pràctic d’aquesta conclusió. Mentre jo crec que el que cal fer és exigir la repressió dels comportaments xenòfobs -o homòfobs...- el progressisme cancel·lador, sigui per una concepció ingènua de la natura humana, segons la qual es pot «educar» els brètols, sigui per covardia pura i dura, prefereix destruir els qui simpatitzen amb ells. I la primera opció, com ja s’ha dit, implica una flagrant contradicció amb allò que ja han descobert, que no té remei.

Com a compensació del punt de vista segons el qual Espanya és un país racista, l’autor del reportatge exhibeix algunes dades:

“Existen organismos, tanto internacionales como nacionales, que estudian el nivel de racismo en distintos países. Según un informe de 2023 de la Agencia de Derechos Fundamentales de la Unión Europea (FRA), el 30% de las personas negras residentes en España afirma haber sufrido discriminación en los últimos cinco años. Esta cifra sitúa a España entre los países con menor prevalencia de discriminación percibida por afrodescendientes en la UE: ocupa el tercer puesto entre los 13 países analizados. Solo Portugal (17%) y Polonia (19%) presentan porcentajes más bajos.”

Som racistes, però hi ha casos pitjors. Un consol immediatament matisat:

“En el plano interno, la xenofobia constituye el principal motivo de delito de odio en España con un peso de entre el 40% y el 45% del total registrado. Esta realidad se refleja en distintos ámbitos de la vida cotidiana. En el mercado del alquiler, por ejemplo, un informe de Provivienda, asociación que defiende el derecho a la vivienda, denuncia la existencia de prácticas discriminatorias sistemáticas: en 2024, el 99% de las agencias inmobiliarias consultadas aceptaron sin reparos las condiciones racistas impuestas por los propietarios.”

Alguna cosa no quadra. Espanya no és un país excessivament racista..segons les estadístiques. Però en el que l’autor denomina distintos ámbitos de la vida cotidiana….

1. Tout professeur qui declare .....a Le Monde diplomàtique

2. The human stain