Immigració i delicte. I 2.

 

Un aspecte preocupant afegit al ja prou greu decalatge entre població reclusa autòctona i estrangera és la composició d’aquesta. 1.661 dels 4048 presos a les institucions penitenciàries catalanes el 2023 eren d’origen magrebí, amb un increment anual del 12%, i 1.148 eren centre o sud-americans, amb un increment de gairebé un 9%. Més de la meitat dels presos (un 69,39%) són magrebins o americans¹, dada que s’explica pel fet que són les dues procedències més nombroses. La comunitat magrebina, per exemple, constava de 241.179 persones, el 16,7% de la població estrangera. Però la població reclusa magrebina suma el 41%. El desfasament és molt notable. Els immigrants de l’UE o de l’Àfrica -exclòs el Magrib, o sigui, sense embuts, els negres- aporten un percentatge de reclusos molt més baix que el que representen les seves respectives poblacions en el total de població immigrant. I encara és més baixa l’aportació asiàtica. És correcte, per tant, dir que engarjolem més magrebins i centre-americans perquè n’hi ha més. Però no ho és del tot. La probabilitat de que en cas de ser víctima d’un furt l’autor del mateix sigui magrebí és molt més alta que la de que sigui d’una altra procedència. Però la probabilitat total de que s’esdevingui el cas és, any rere any, més baixa. La incorrecta exposició de les dades és la base del discurs -si mereix el nom- dels xenòfobs locals: molts delictes són comesos per immigrants, però hi ha menys delictes tot i l’increment de població immigrant.

La percepció social que veu amb prevenció els moros i els panchitos és, en qualsevol cas, desproporcionada. De passada cal notar la disminució de l’agressiu sudaca, progressivament substituït pel nou terme que afegeix la cursileria al menyspreu. I no és menys notable que a despit de les dades, que no són tan distants, el recel, per no dir l’odi que desperten els magrebins sembla molt més comú que no pas el que sentim pels sud-americans. No s’ha sabut de cap convocatòria de cacera de sud-americans. O és un odi d’una altra mena. Hi ha potser una major percepció d’alteritat. Dubto que el comú consulti les dades que comento, sinó que més enllà de la major o menor probabilitat estadística de ser víctima d’un delicte a mans de persones d’aquestes procedències, hi ha una més que probable predisposició negativa prèvia. I desigual. Els magrebins són, sense dubte, vistos amb més antipatia que els sud-americans. Encara que no té cap valor de prova, no puc deixar d’esmentar el que alguns advocats del torn d’ofici diuen sovint. La seva clientela en l’àmbit del delicte menor com els furts és molt sovint magrebina. De fet, són una gran majoria. Hom podria, com és obvi, apel·lar a una hipotètica afinitat cultural més gran en el segon cas. Però tampoc seria massa clara la raó per la qual s’obvia que el nivell de violència que despleguen alguns delinqüents americans és notablement superior al dels magrebins. No tenim notícia de l’existència de bandes organitzades de criminals africans semblants a les temibles maras. Recordem la pintoresca iniciativa del segon Trispartit encapçalat pel senyor Montilla: subvencionar una colla de nois centro-americans perquè enregistressin un disc enlloc de dedicar-se als negocis més habituals. Vaig riure bastant, sobre tot pensant en la impossibilitat metafísica de que es dediqués un sol euro a alguna activitat cultural tamazigh... hi ha diners públics per a Reageton, però no per al Chaabi o el Rai.

Quan intento introduir els meus alumnes en la noció de ciència, comento de vegades que avui en dia estem sotmesos a una determinada i tirànica concepció del que és la ciència. Poso l’exemple dels rànquings d’estil americà que classifiquen els científics segons el nombre de vegades que són citats en la literatura científica. No els sembla malament fer-ho així, per molt que jo provi de desacreditar aquest fal·laciós mètode. Però hi ha una derivada molt útil. Els pregunto quins creuen que són els dos científics nascuts a Espanya que han estat citats més vegades al llarg de la història. No els sembla problemàtic acceptar que un sigui Don Santiago Ramón y Cajal. Però quan afirmo que probablement l’altre és Ibn Rush (Averroes) sol haver alguna sorpresa. No era espanyol, el que feia no era ciència...rebato els arguments: Espanya no existia al segle XIII, el concepte de ciència ha canviat al llarg dels segles...què queda....ah, sí, era un moro...Hi ha un moment gratificant en aquest joc. L’esguard agraït de les alumnes magrebines. I dic bé. No hi ha gairebé mai nois magrebins a Batxillerat.

1. En les taules que he consultat crida l’atenció la pietosa -o hipòcrita- etiqueta conjunta d’«Amèrica Central i del Sud» pensada potser per no estigmatitzar la zona d’on són la majoria....però insinuant la separació. Seria més clar separar Sud-Amèrica de l’Amèrica Central.

Encara sobre immigració i delicte

 

Atesa l’actual velocitat de transmissió de missatges, és molt possible que el gravíssim intent de pogrom de Torre Pacheco sigui oblidat per altres informacions. I en part no pot ser d’una altra manera atesa la magnitud dels escàndols que no deixen d’aparèixer. Però encara que resulti molt difícil mantenir l’atenció, caldria fer-ho. En part per motius d’oportunitat política el cas ha estat molt present als mitjans i es pot admetre una actuació prou ràpida dels poders públics. És obvi que al govern espanyol li ha anat molt bé tenir munició per poder acusar l’oposició conservadora de connivència amb la ultra dreta. I no diria que no tingui raó, si més no en part. Però podem témer que, passat l’efecte demoscòpic, es posi el focus en altres qüestions. El resultat d’aquesta manera de procedir ens resulta familiar. Aquesta mena d’incidents passaran a ser incorporats al conjunt de la coses que passen. I deixaran de tenir l’efecte terrorífic que no haurien de perdre. La immigració no perdrà, en canvi, el seu caràcter de problema greu.

I en aquest sentit resulta rellevant seguir amb el problema de la tant difosa com inexacta afirmació de la relació entre l’increment de immigrants i el de delinqüència. Si ens fixem en Catalunya, el que es pot deduir de les dades de les que disposem, en el problema de la relació entre la criminalitat i la presència d’estrangers el cas català és lluny de la situació general que mostren les dades acumulades de tot l’estat.

L’any 2002 havia a les presons catalanes 5.000 convictes de nacionalitat espanyola i 2.000 estrangers a les presons catalanes. El nombre d’espanyols empresonats augmenta fins als 6.000 l’any 2009. En aquell any, els presos estrangers són poc menys de 5.000, per a un total de gairebé 11.000. Des d’aquell any la xifra de presos espanyols no ha deixat de baixar. Entre 2012 i 2016 la xifra dels estrangers també baixava, en una proporció similar. Però des d’aquell any, no ha deixat d’augmentar, fins l’any 22, l’any del sorpasso: 3994 espanyols per 4048 estrangers. Més convictes estrangers que espanyols. No tinc dades posteriors, però res fa pensar en un canvi de tendència. Repeteixo la comparació feta fa uns dies amb les dades espanyoles. A Catalunya hi vivien l’any 22 7.792.611 persones. A 1 de gener del 23 constaven 1.361.981 residents estrangers. Mostrem-ho amb més claredat:

		reclusos
Total Població	7.792.611	8042
Població espanyola	6.430.630	3994
Població estrangera	1.361.981	4048

No estaborniré l’improbable lector amb una nou allau de xifres i percentatges perquè està prou clar amb una simple proporció:

Població espanyola: 82,52% - reclusos: 49,66%

Població estrangera: 17,48% - reclusos: 50,34%

Així doncs a Catalunya es trenca l’equilibri estatal entre percentatge de població total i població reclusa considerats segons procedència. Una fracció de menys del 18% aporta més del 50% dels reclusos.

L’altre aspecte a considerar és, recordo, si la taxa de delinqüència ha augmentat al ritme amb que ho ha fet la immigració. Si es consulta l’excel·lent recull estadístic que ofereix el cos de Mossos d’Esquadra, per exemple aquí:, es pot comprovar, de nou, que no és així. La taxa de criminalitat no augmenta, fins i tot disminueix en alguns tipus. L’especificitat catalana és la molt major velocitat amb la qual s’està produint la substitució dels delinqüents de producció autòctona pels importats. Lamentable, sí, però exacte. I negar-ho no duu enlloc.

No hi ha manera de predir si aquest serà el cas a la resta de l’estat, sobre tot en aquests llocs on, segons s’ha dit amb una manca de respecte per les dades que no és més que una mentida repugnant, els pobres ciutadans nadius són assaltats pràcticament cada cop que surten de casa. Una de les frases més decididament falses -i subnormals, ho sento- que he sentit l’ha perpetrat un alt càrrec de Vox a Múrcia en dir que els murcians no es pregunten si els robaran sinó quan els robaran. Cap localitat de Múrcia està ben situada en el rànquing de criminalitat estatal, que encapçalen, altres localitats (algunes turístiques, òbviament). I, sense sorpresa, hi ha cinc poblacions catalanes en el Top Ten:

Les dades són les que són. En alguns llocs de Catalunya la probabilitat de ser víctima d’un delicte són molt més elevades. I, lamentablement, la de que el responsable de l’atac sigui estranger també. Ens podem preguntar si les properes convocatòries de cacera de magrebins tindran lloc a Catalunya. Perquè la crida s’ha fet des d’aquí. Si més no, la policia ha detingut un individu a Mataró acusant-lo de difondre la convocatòria per Telegram. Pel que s’ha vist és un tipus que sempre va amb roba militar i que no va ser admès per fer de segurata. Patètic...però l’aspecte risible d’aquesta mena d’arreplegats no és, no ha de ser motiu d’alleujament. L’òrgan demoscòpic de la Generalitat pronostica una forta pujada de la intenció de vot de Vox i d’Aliança Catalana: en el pitjor dels casos un 18% de vots i 25 escons. No és AfD, de moment. Però els va força bé. Hi ha altres senyals alarmants, com una recollida de signatures en l’inevitable Change.org exigint més «seguretat» a L’Hospitalet o algunes manifestacions ultres precisament a Mataró. No es pot oblidar que el percentatge de població immigrada a totes dues ciutats és tant o més alt que Torre Pacheco (al voltant del 30%(. Com a Rocafonda, Mataró, elevat pels mitjans progressistes a exemple d’integració, pel fet poc usual de ser on ha nascut i crescut el nou ídol del Barça, noi de procedència africana exaltat per molts individus que no tenen cap problema en titllar de negre de merda un jugador del Real Madrid, de la mateixa manera que seguidors del Madrid que idolatren el seu jugador negre li digueren de tot menys guapo a la figura culé. Fa poc temps la RAE admeté com a nova entrada al seu diccionari en la categoria de neologisme el terme aporofobia, que posà en circulació Adela Cortina els anys 90. És un encert quant que designa un concepte que podem entendre i emprar per a designar una realitas, en aquest cas l’odi al pobre, al desvalgut. El mateix estúpid que es deixa més de 100 euros en una samarreta amb el nom de Lamine Yamal, escup l’expressió puto moro a les primeres de canvi.

Delinqüència i immigració: I la "veritat"?

 

La premsa progressista s’ha llençat a publicar articles plens de dades per tractar de rebatre la tesi defensada pels partits dretans i ultres segons la qual hi ha una correlació entre l’increment de la inseguretat i el de la població immigrant. Com ho he expressat educadament, és molt possible que cap d’aquests vociferants hominoides entenguin que parlo d’ells. Tindré una gest de cortesia: he dit que la premsa d’esquerres nega que els moros i els negres estiguin robant, violant i matant els pobres espanyols. Cal dir dues coses sobre el que afirmen diaris com El País i El Diario. La primera és que a grans trets tenen raó, és a dir, no es dona una tal correlació. La segona és que si la seva intenció és convèncer el públic -determinat públic- de quelcom que, tot i ser d’una evidència clara, no és ni serà acceptat per aquest mateix públic, només aconseguiran una cosa: refermar la convicció dels qui ja sabíem que això era així sense obrir els ulls de cap cec, ignorant o fanàtic.

He dit que tenen raó a grans trets. Però la defensa de la tesi que mantenen incorre en un error freqüent, greu, lamentable: l’ús de dades incompletes. Es citen les dades i correlacions que interessen i s’obvien -o directament s’oculten- aquelles que poden matisar o relativitzar les conclusions que es pretén afirmar. Un superficial repàs de les informacions publicades permet detectar aquest error. Segons l’edició digital de El País, d’ahir, 16 de juliol:

«En España se registraron 2,4 millones de hechos delictivos en 2024, frente a los 2,2 millones del año 2010. Es una subida del 7%, similar al aumento de la población en ese período (4,5%). La tasa de criminalidad —el número de crímenes por cada 1.000 habitantes— está prácticamente plana. Hubo un bajón claro en los años de la pandemia, que luego se ha revertido.

Desde 2010, los delitos anuales han pasado de 48 a 50 por cada 1.000 personas. Además el aumento se puede atribuir por completo a una nueva categoría delictiva: las “estafas informáticas”. Si las excluimos, la tasa de criminalidad habría bajado un 10% desde 2010.”

No hi ha res a objectar en aquestes dades. Als efectes del que pretenc exposar, convé destacar que, com diu l’anterior text, si s’exclouen els delictes informàtics, la taxa de criminalitat no sols no ha augmentat des de 2010 sinó que de fet ha caigut un 10%. Allò que usualment és considerat delicte pel comú, els furts, robatoris, agressions al carrer...disminueix de manera continuada, malgrat la percepció social, que com en molts altres casos es pot considerar força errònia. Cal, però, matisar -sempre convé matisar- i no quedar-se en l’habitual blasme del prejudici popular. La disminució de la taxa de crims no és uniforme. En alguns indrets, augmenta. I si es separen els delictes per categories apareixen detalls rellevants:

Hi ha alguns tipus de delicte que disminueixen: els furts (20%), els robatoris amb força a habitatges, vehicles i establiments (40%) i els de vehicles (50%). Els robatoris amb violència han caigut al 1,2 per mil, la meitat que al 2012 (2,1). Però tota estadística permet lectures divergents: la taxa d’aquesta mena de delictes és molt alta en comparació a altres països de l’entorn. De fet és el doble que a Itàlia o Alemanya.

Altres delictes augmenten. És el cas obvi del tràfic de drogues: 14.391 delictes el 2010, 21.533 el 2024, un 50%. La policia matisa l’augment, també es persegueix més. Molts dels meus alumnes de primer de batxillerat detectarien immediatament la fal·làcia per manca de proves que es comet aquí. La raó de que es detectin i castiguin més casos és que n’hi ha més. I és també el cas de les agressions sexuals: 21.159 delictes el 2024, més del doble que el 2010. Aquest increment del 100% es manté en els casos d’agressió «greu» que segons l’estadística són els que «inclouen penetració». Diria que és el que abans de la darrera i confusa reforma del Codi Penal es tipificava com a violació. El Ministeri de l’Interior opina que aquest increment s’explica en part perquè aquests delictes es denuncien més que abans. Pot ser.

Sense aportar cap dada més el periodista s’afanya a concloure:

Estos datos dicen que el aumento de la población de origen inmigrante —que aumentó un 50% desde 2010— no ha ido acompañado de un estallido de criminalidad. No hay un vínculo evidente entre ambos fenómenos.”

Així doncs, en general, els delictes no augmenten. Però què hi ha de l’altra mantra dels alarmistes i dels xenòfobs, la pretesa inacció policial, judicial i política davant de l’allau de crims que ens assola? Doncs tampoc: al juliol de 2024, a Espanya hi havia 58.937 reclusos. 40.402 espanyols i 18.535 estrangers. Des de 2020 la dada de presos nacionals ha crescut un 2,9% (era de 39.262 persones en 2020) i la d’estrangers un 16% (la xifra era de 15.918 reclusos en 2020) per a un total de 55.180. Ras i curt: tot i que disminueix el nombre del delictes, es tanca més gent. També pot ser que la pressió policial sigui la causa de la disminució. Però no està provat. Seguim l’ensenyament de Sant David Hume i maneguem la noció de causa amb cura.

El que cap lectura benintencionada pot ocultar és que mentre que el 19,14% de la població espanyola és estrangera, el 31,4% dels usuaris dels sistema penitenciari són estrangers. Eludir aquesta dada no servirà per altra cosa que per a donar munició als patriotes. El que cal fer és explicar la dada pensar si hi ha causes sobre les que es pugui actuar. La desproporció relativa entre delinqüents autòctons i importats no és massa exagerada: al voltant de 38 milions d’aborígens produeixen uns 40.000 reclusos, el 0’15% del total mentre que de 9 milions d’estrangers en surten una mica més de 18.000, el 0,20%. És a dir hi ha un percentatge semblant de població reclusa en els dos grups. Però hi ha una diferència important: el creixement: Mentre que en quatre anys els presos espanyols han augmentat un 2,9%, (1.140), en el mateix període les presons espanyoles allotgen 2.617 presos estrangers més, un increment del 16%. I és una diferència molt considerable, un 13,1%, que no es pot explicar només per l’increment de població immigrant. En resum, a Espanya hi ha una tendència a l’increment sostingut de població reclusa especialment intens en la població estrangera.

I aquesta és una dada rellevant. Cal dir-ho: augmenta sobre tot el nombre de convictes estrangers. I tampoc sobra saber que un percentatge elevadíssim d’aquests presoners són magrebins, de fet, marroquins.

El que sembla que està passant: s’està produint una substitució de delinqüents nacionals per estrangers. Més clar encara. Determinades àrees d’activitat delictiva que ja existien quan no havia població immigrant són ara en mans d’estrangers. Sobre tot, naturalment, les de poc valor afegit com els furts, els robatoris violents a particulars i altres d’aquest nivell. És rellevant saber que aquesta substitució no es dona en altres tipus de delictes, com ara les agressions sexuals. Creixen els condemnats espanyols per aquesta mena de crims i disminueixen els estrangers. Tradueixo per als curts de gambals, perdent de nou el temps: no hi ha un allau de moros violant blanques.

Ja fa uns quants anys, un antic membre dels serveis secrets espanyols reconvertit en periodista explicava que algunes activitats delictives que implicaven molta violència estaven passant a mans de delinqüents vinguts de fora. Es referia al grau de brutalitat que són capaços de desplegar els criminals de l’Europa de l’est, inabastable per als chorizos nacionals. Però tot i que aquesta afirmació fos certa, el fenomen no tindria gran rellevància estadística: Espanya no és Mèxic o Guatemala. Els delictes comesos per estrangers són majoritàriament de poca volada. Els estrangers han substituït aquella colla que ens pegava pals quan jo era petit, en l’era daurada d’allò que se’n deia navajeros, quinquis, quillos i altres noms despectius que evidentment tenien un biaix racista, en identificar en bloc, com a gitanos, els pallassos que, brandant unes navalletes birrioses, ens prenien el rellotge -aquella merdeta de Casio que ens havia comprat l’àvia- o els cinc duros que dúiem per comprar-nos gelats. Algun dia explicaré el que els va passar als dos retardats que ho van provar amb mi anys després al carrer Aribau quan em dirigia a la Filmoteca que en aquell temps estava a la Travessera de Gràcia. No cometré l’error que tracto d’explicar: hi havia gitanos que atracaven, però ni de bon tros eren majoria. Suposo que l’analogia amb els fets actuals és prou clara i només hi insistiria si volgués seguir amb l’esforç d’explicar-me de manera més planera per tal de m’entenguessin els tarats que convoquen caceres de magrebins, que no és el cas.

Unes línies més amunt he emprat una qualificació pròpia del llenguatge dels timòcrates del nostre temps, els economistes. He dit delictes de «poc valor afegit». Von Clausewitz digué allò de que la guerra era la continuació de la diplomàcia per altres mitjans. De manera anàloga podem dir que en certa manera la delinqüència és una extensió gairebé inevitable de l’activitat econòmica legal. Si més no en el nostre model turbo-capitalista. I si estirem una mica el raonament veurem que de la mateixa manera que es veuen pocs espanyols asfaltant carreteres o recollint fruita, tampoc en queden gaires en el negoci del crim de baixa qualificació professional. Hi ha manguis -un altre terme de la meva època- marroquins o centro-americans, prenent el lloc dels locals. Però no hi ha persones d’aquestes procedències en l’àmbit dels delictes econòmics de gran volada.

No és una qüestió de raça. Com sempre, és la classe. És la classe, imbècils.....

Reflexio misantròpica: Si no se'ls pot educar....

 

I

En una divertida escena de Dirty Harry, la pel·lícula de Don Siegel (1971) que va encimbellar Clint Eastwood, el nou company de l’inspector Callaghan (Clint Eastwood) pregunta als policies de la comissaria la raó del seu mal nom. Un dels policies li respon, jocós, que no s’ha d’amoïnar: l’avantatge és que l’inspector Callaghan no fa distincions, odia tothom per igual, anglesos, italians...Poc convençut, el nou company de Callaghan -d’origen mexicà- pregunta, preocupat, què pensa dels mexicans. La fantàstica resposta de Callaghan és, en la versió espanyola, un fulminant «por los mexicanos siento un odio especial...» Seguida d’una ganyota burleta adreçada als veterans.

Contra el que s’ha dit en una exhibició d’ignorància clamorosa, Clint Eastwood no és ni ha estat mai un racista. És evident que no és exactament un progressista, però ha estat un ferm enemic del racisme, com ho proven moltes escenes de les seves pel·lícules. Remeto a dues: la conversa amb el cap dels convictes negres a Escape form Alcatraz (també dirigida per Don Siegel, 1979) rematada amb ironia: «odio els negres...» i la memorable escena del sopar a l’hotel i la posterior baralla a White hunter, black heart (Clint Eastwood, 1990). «Hem jugat les prèvies pels jueus, ara jugarem les finals pels negres» diu el personatge que interpreta Eastwood, després d’insultar una mala puta antisemita i abans d’agafar-se a hòsties amb el repulsiu racista que dirigeix l’hotel.

La postura d’Eastwood respecte del problema racial és inequívoca, també fora de l’escena. Ha defensat que les dues úniques aportacions americanes a la cultura universal són el Western i el Jazz, El gènere cinematogràfic és un camp en el qual la presència negra és residual -que jo recordi, només un altre il·lustre reaccionari, John Ford, va atorgar un paper protagonista -i positiu- a un negre en un western, Woody Strode a Sergeant Rutledge (1960), convenientment rebatejada a Espanya com El sargento negro, per si de cas l’audiència nacional no entenia el cas. N0 es pot dir el mateix del Jazz, que és una creació fonamentalment negra, on l’aportació blanca, per valuosa que sigui, sempre és secundària. I Eastwood ha mostrat sempre una autèntica veneració pels mestres de la música negra. Fins i tot en temps on aquesta admiració pública podia ser una font de problemes. En aquest sentit, crec que no es reconeix i celebra amb justícia les poques celebritats blanques que sempre van mostrar en públic la seva admiració i fins i tot la seva amistat i amor per persones negres, com fou el cas de Frank Sinatra o de Marilyn Monroe.

Però com hem dit abans, la postura sobre la igualtat entre races no té perquè ser conseqüència d’un inexistent progressisme o d’una concepció antropològica roussoniana, bonista. Diria més aviat que Eastwood ha de ser, en el camp de les idees polítiques, el que podríem considerar un conservador. A aquesta impressió podem afegir una altra que deriva del to general de les obres més importants de la seva etapa de vellesa. S’hi detecta una ombrívola consideració de la natura humana, que si no arriba a ser nihilista, sí es podria qualificar, com a mínim, de gnòstica. Eastwood ofereix una visió força pessimista dels afers humans que pot de vegades quedar parcialment oculta sota el sentit de l’humor que encara conserva. Amb aquesta desendreçada digressió només pretenia dir que no cal ser un militant d’esquerres per veure les coses d’aquesta manera. Diria que el pessimisme antropològic pot també ser la base d’una concepció igualitària de la humanitat. Som tots iguals perquès som tots uns fills de puta sense remei. Per cert, aquesta seria la tesi sobre la qual Hobbes basa la seva teoria del contracte social: els homes són tots iguals, perquè si n’hi ha un de més feble, es pot aliar amb altres per matar el més fort. El que ens iguala no és altra cosa que la universal capacitat de matar-nos. I de la possible veritat del dictum hobbessià em convenç que el filòsof més antagònic a ell que hom pugui pensar, Plató, diu, en el fons, el mateix. Si acceptem la possibilitat de que en la seva major part l’escriptura platònica es desplega des de la ironia -i a aquestes alçades no veig alternativa a aquesta lectura- podem entendre que el suposat projecte polític de Plató no ho és, sinó que més aviat és un advertiment sarcàstic contra la pretensió de bastir una πόλις justa, fita només abastable mitjançant la prèvia reforma de l’ànima, meta del tot impossible i que només provocaria, en ser intentada, el corresponent bany de sang.

II

La misantropia és un grau superior a altres odis diguem-ne sectorials propis de ment limitades, com ara la misogínia o el racisme. La τέχνη διαλεκτική, el procediment dialèctic establert per Plató, es pot practicar en sentit descendent, quan es cerca la definició d’un εἶδος , per διαίρεσις (divisió), o bé ascendent, per σύνοψις, quan es passa d’una classe, de l’εἶδος, al γένος (gènere) al qual pertany. L’odi o, si més no, el desengany que produeix el continuat comerç amb l’espècie, la humanitat, la misantropia, seria des d’aquest punt de vista, una classe més àmplia que les modalitats d’odi particulars -misogínia, xenofòbia...- l’odi que els desgraciats senten per les dones, els negres, els suïssos o el seguidors de Boca Juniors, per dir alguna cosa. Més ample i més noble. Lamentar la condició humana pot no ser un estat que puguem assimilar a la saviesa, però en algun moment del camí cap a ella s’hi passa, s’hi ha de passar, de fet. I en cas de poder superar el disgust que produeix la conducta humana, el màxim al que podem aspirar és a un distanciat menyspreu i, els dies que siguem més proclius a l’amabilitat, a una moderada commiseració. L’opinió negativa sobre la naturalesa humana no permet al misàntrop fer tries. Tan miserables són els costums del poble X que es blasmen histèricament com els propis. Per cert, necessitaria tenir clar quines són aquestes essències nacionals del poble espanyol que estan en perill. Si són alguns dels costums i creences que sospito que són, tant de bo desapareguin........

III

No és racional ser racista o masclista o enemic de cap subgrup humà definit per sigui quina sigui la taxonomia -essencialment i normal imbècil- que s’apliqui. En concret, el racisme és una opinió -no mereix ni aquest nom- refutada pel coneixement obtingut en la investigació científica. Hi ha un aspecte de la concepció de la ciència que defensa Popper que comparteixo: crec que és correcte dir que, si més no en part, el progrés de la ciència consisteix més en la refutació de determinades teories que no pas en la proposta de noves explicacions. Com he comprovat enguany, es pot fer entendre fins i tot a la majoria d’un grup d’alumnes de quart d’ESO -recalco que a una majoria, no pas a tots- que la noció de raça és inaplicable a l’espècie humana. És una explicació que es pot desenvolupar en uns pocs minuts dotant-la d’una evidència abassegadora per qualsevol persona amb un coeficient mínim i que escolti amb un nivell també mínim d’atenció. Convé doncs preguntar-se perquè encara hi ha racistes o, fet encara més greu, perquè se segueix emprant el terme raça per a referir-se a l’espècie humana. Potser perquè, com he dit, no tothom escolta, no tothom entén. Si persisteix la xenofòbia malgrat l’esforç de la ciència i l’educació caldrà trobar altres mitjans per a erradicar-la. Si hi ha qui no pot o no vol ser educat, la única via que roman oberta és la dissuasió, la prohibició i el càstig. Quan un ramat de tarats es citen per «caçar moros» el que cal és caçar-los a ells. I cal també assegurar-se de que en les institucions que tenen la missió de protegir les persones, els òrgans polítics, judicials i policials, no hi hagi qui, pel motiu que sigui, identificació amb el missatge o esperança de treure’n profit, faci costat, atiï o permeti aquestes opinions i actes. El grau de duresa de l’eliminació d’aquests elements està obert a discussió, no debades en un estat democràtic tenen drets fins i tot aquells que menystenen el dret. Però l’eliminació com a tal no té alternativa.