I
Fa uns dies vaig dinar amb gran satisfacció amb una colla d’amics dels temps en els que treballava al sindicat. Sí, treballava, treballàvem. Comparteixo, fins a cert punt, l’opinió general sobre la manca de feina dels alliberats sindicals, però no fou el meu cas ni el de les persones amb qui comparteixo taula en aquesta ocasió. Dedicàvem molt temps i esforç, la qual cosa té dues possibles lectures: érem, som, uns paios honrats o uns idiotes. Com que actualment torno a impartir classes de lògica, recordo de manera immediata que des del punt vist formal la disjunció no és excloent. Altrament dit, les dues proposicions anteriors poden ser veritables.
Un dels temes dels quals hem parlat és del caràcter racista de la república americana. Estem d’acord en que és un dels principis bàsics dels Estats Units. Si no es té present aquest fet, no s’entén la importància del fet que un negre arribés a president o dels moviments com Black Lives matter. I tampoc no s’entén el pes que la reacció contra l’intent d’acabar amb la segregació ha tingut en les eleccions als Estats Units. Segurament el factor essencial de la victòria de Trump és que la classe treballadora americana, desesperada, ha escoltat el mentider missatge de redempció d’un lladre i violador convicte, que ha rebut el suport d’una coalició heterogènia de treballadors empobrits, supremacistes, cristians troglodítics i sectors econòmics molt potents que l’han fet president gràcies, recordem, no tant al suport popular, menor que fa sis anys, com a la pèrdua massiva de vots dels seus oponents. Convé recordar que el sistema electoral americà contribueix a una lectura confusa del resultat en magnificar la victòria de Trump. Costa dir victòria republicana: què té a veure aquest repulsiu delinqüent amb el Gran Old Party, amb el partit d’Abraham Lincoln? En termes de vot popular la candidata demòcrata obtingué 75.017.613 vots, un 48,3% i Trump 77.302.580 vots, un 49,8%. És a dir, 2.284.967 vots de diferència, un 1,5%. El total de votants registrats és de 154.980.036. La proporció, com es veu, es manté. Però no puc deixar de creure que el factor racista -i el rebuig a la igualtat dels sexes- han contribuït. El fet que a Trump el votin negres i hispans no desmenteix la meva tesi.
II
Durant els Jocs Olímpics d’estiu de 1968, celebrats a Mèxic es bateren nombroses marques en gran part gràcies a l’alçada on tingueren lloc. L’atleta nord-americà Tommie Smith, per exemple, va guanyar l’or en la prova dels 200 metres baixant per primer cop dels 20 segons (19.83). El tercer lloc l’ocupà el també nord-americà William Carlos. Hom recorda la llegendària fotografia de tots dos alçant el puny amb un guant negre durant l’execució de l’himne dels Estats Units, fent el signe del Black Power.
El que molta gent no sap és la raó per la qual un aixecà la mà dreta l’altre l’esquerra. Els guants negres els els prestà l’atleta -atleta blanc- que apareix a la foto. És l’australià Peter Norman, que obtingué la medalla d’argent. a qui els dos americans havien explicat abans de la cerimònia el que pensaven fer. Norman no només els deixà els guants sinó que a més lluí, en suport a la causa dels negres, un escut que va demanar a un altre atleta membre del equip americà. I tampoc es recorda que Norman pagà car el seu gest. Quan la premsa li va preguntar sobre el seu suport a Smith i Carlos, Norman va declarar que s’oposava a l’apartheid que també es practicava al seu país. Les lleis discriminatòries contra els aborígens d’Austràlia havien estat recentment revocades, però l’exclusió -els australians aborígens no eren ni tan sols inclosos en el cens- el rebuig social i la discriminació econòmica del grup ètnic respecte a la majoria dels australians blancs persistien. De tornada a Austràlia fou sotmès a l’ostracisme federatiu i social. Per exemple, no se’l va seleccionar per als jocs del 1972 tot i tenir les marques exigides. Norman va tenir una vida no massa feliç. Va morir el 2006. Tommie Smith i William Carlos van dur el seu fèretre.
III
Recordem Peter Norman com a exemple d’home honorable que no va dubtar de quina banda calia posar-se. No me n’he estat de lamentar freqüentment els excessos i ximpleries de l’antiracisme de saló o de les estupideses Woke. Però em fa l’efecte que aviat caldrà alinear-se. Caldrà prendre partit de nou si no hem fet abans. Crec que fa uns pocs anys no s’hauria tolerat que un partit polític legal proclamés la necessitat d’expulsar milions d’immigrants. No crec que calgui ni tan sols entrar a discutir l’estupidesa econòmica i social d’una mesura així. Caldria més aviat impedir que es diguessin coses així en públic i perseguir -sí, perseguir- els que les regurgiten. No s’evitarà l’arribada al poder d’aquests tarats amb manifestacions festives ni proclames benintencionades. I tampoc es pot obviar què pot passar a aquells que donin el pas correcte, siguin decents i s’oposin a la discriminació, al racisme. Recordem Peter Norman. Perquè em temo que ens faran falta molts herois discrets, molt herois oblidats.