武士 の 孤独 Bushi no kodoku

武士 の 孤独 Bushi no kodoku

Quadern d'autodefensa

dissabte, 16 de març del 2024

Por, valor i educació, 6

 

Segueixo amb la lectura del Laques:

La primera resposta la dona Nícies (181d-182e), que considera que l’aprenentatge de la tècnica marcial és profitós per diverses raons. La primera és una afirmació que tots haurem fet alguna vegada si se’ns ha demanat l’opinió sobre alguna manera d’emprar el temps que no veiem massa clara: mentre fan això no fan una altra cosa, possiblement pitjor. En segon lloc i d’acord amb la tradició grega és un bon aprenentatge perquè és atlètic. En tercer, és útil per al combat i encoratja a aprendre més, a passar del combat individual al govern de les formacions1. Un possible ascens del particular a l’universal i, a la vegada, un accés a l’educació política. Conclusió: és útil i entretingut per a l’home lliure, el torna confiat i valerós. Laques afirma que cal convenir que «tot és bo de saber», si és un saber, naturalment. Els traductors -i excel·lents com ara García Gual o Crexells- solen usar el terme ciència en aquest passatge, amb la justificació de l’aparició de la forma passiva de ἐπίσταμαι. Però l’original usa el verb μανθάνω, que es pot traduir amb més exactitud per aprendre. És a dir, el que sosté Laques és que quelcom és bo d’aprendre si en ésser ensenyat sobre aquest quelcom s’aprèn alguna cosa. Notem de passada que els grecs ja sabien que aprendre és transitiu, és a dir que té un objecte que no és el mateix aprendre. Que hi pugui haver un saber -polièdric o divers segons l’obtingui la Filosofia, la psicologia o la neurologia- sobre l’acte de l’aprenentatge no és el mateix que la pretensió de l’anti-pensament pedagògic contemporani de que l’expressió aprendre a aprendre tingui significat, és a dir, que no sigui absurda.

Una -obligada- digressió hermenèutica

En la lectura dels diàlegs primerencs cal deixar de banda alguns components hermenèutics que semblen veritables tics: la reiterada afirmació de que en un determinat diàleg un terme no té «sentit tècnic» o el curiós costum de determinats estudiosos de renyar Plató pel seu escàs rigor terminològic. O, en tercer lloc, el mecanisme invers al primer, afegir càrrega semàntica a una traducció per fer-la «més filosòfica», que és el que s’esdevé en la traducció d’aquest passatge. Exemple del primer error: quan apareix en un diàleg «de joventut»2 el terme εἶδοV o el terme ἰδέα. Sembla que alguns estudiosos saben que en algun moment -i quin va ser- Plató va decidir que aquests dos termes, que signifiquen aspecte, aparença o forma, es convertissin en termes filosòfics. Així, quan llegim, a Eutífron 5d:

- Recorda doncs, que jo no t’he invitat a dir-me una o dues d’entre les moltes accions pies, sinó que et demano quina és la forma (εἶδοV) per la qual totes les accions pies són precisament pies. Car tu mateix has dit que hi ha un sola forma...

S’insisteix en que aquí el terme encara no es refereix a una idea platònica. De fet, Crexells tradueix essència. Si apareix en diàlegs més tardans, com el Fedó, aleshores el terme sí denomina la idea. Es pot fer una lectura evolutiva de Plató -s’ha fet i crec que ja ha donat de si el que podia donar, tot i que segueix dominant en molts manuals- però sense forçar el text. Tornaré sobre aquest problema.

Plató empra εἶδοV/ἰδέα en textos separats per desenes d’anys. Empra un terme comú de la llengua grega com d’altra banda fa tothom que escriu. S’escriu en una llengua i es diu el que aquesta llengua permet dir. Com denominar en grec allò que tenen en comú molts? Allò que és u però es dona en molts? Amb el terme εἶδοV o ἰδέα. Potser cal recordar que Plató no escrivia per a una remota posteritat d’estudiosos, sinó que s’adreçava als seus contemporanis. I ells devien entendre. Si més no, podien. D’una banda, sembla que Gadamer encerta en dir que la Filosofia no té un llenguatge propi i, de l’altra, costa veure quina diferència essencial hi ha en la noció de la unitat en la pluralitat -un «ésser u entre molts»- en el text de l’Eutífron i en el del Fedó, més enllà de que el segon cas hi hagi un desenvolupament explícit del concepte, hi hagi una «teoria»3.

El segon error: A molts traductors i estudiosos els molesta l’escàs rigor terminològic dels diàlegs. És cert que Plató li canvia el nom a moltes coses o que dona a un mateix terme molts sentits. I per això sembla estar el savi de torn, per a dir coses com «aquí hi hauria de dir X» o «aquí X no hauria de designar això». En suma, per a indicar on s’equivoca Plató. Es menysté així un fet essencial. Llegim textos dramàtics, on parlen personatges diversos, no sempre filòsofs -afortunadament, crec- on els arguments i els mots van i venen, canvien. Que se sàpiga, Plató no va escriure cap tractat ni cap manual, tipus d’obres on sí cal exigir una fixació dels conceptes emprats, una mínima univocitat.

En el fragment que ens ocupa, apareix el tercer tic. La frase que Plató atribueix a Laques diu que tot allò que sigui un aprenentatge real és bo. No diu més. I no sembla poca cosa. Als traductors si els ho sembla, raó per la qual fan dir a Laques coses com, per exemple:

«És cosa difícil, Nícies, de dir de cap ciència que no convé d’aprendre-la».

Estem parlant de i amb experts. Però Laques no és un un epistemòleg. És un soldat.

1. El que sosté Nícies pot ser fals, però no és cap disbarat. El pensament militar -perdó per l’oxímoron- de diverses cultures i èpoques ha sostingut que, en l’essencial, l’art del combat individual i el de la guerra són isomòrfics, es regeixen pels mateixos principis tàctics i estratègics.

2. Sobre els diàlegs anomenats de «joventut», el que es digué en la primera entrada d'aquesta  sèrie: Por, valor i educació , 1

3. Sí és que existeix una «Teoria de les idees».....






diumenge, 10 de març del 2024

Por, valor i educació, 5

 

Després d’una demostració de l’art de l’ὁπλομαχία, es vol saber i es pregunta Nícies i Laques, experts en la guerra, si l’aprenentatge en aquest art seria beneficiós per a l’educació dels fills de Lísies i Milèsies, fills de gran homes que no són ells mateixos grans homes. I es suggereix que opini Sòcrates, que té, si d’educació es tracta, quelcom a dir. L’oportunitat de preguntar Sòcrates és defensada per Laques, que la fonamenta en el fet que s’ha mostrat valerós en combat. Apareixen aquí dues consideracions que no es poden negligir, ni en aquest ni en cap altre diàleg platònic.

Experts i professionals. Una part de la veritat

Cal retenir el tractament platònic del mestratge diguem-ne professional. Encara que l’anàlisi dialògica de determinats postulats, en aquest cas, les opinions de dos experts en la guerra, acabi demostrant llur insuficiència, és per aquestes opinions per on cal començar. La distinció essencial entre δόξα i ἐπιστήμη es pot establir només a partir de l’examen de la primera, que ens ve donada, ja hi és, abans de qualsevol possible avenç científic. Però a més d’aquesta consideració general de les opinions rebudes hi ha un aspecte que es sol menystenir i sobre el qual ens pot il·luminar un altre text. El llibre I de República fou escrit abans que la resta del diàleg i pres per separat funcionaria com a diàleg «aporètic». Ja he comentat prèviament que una lectura que es basa només en l’aparent absència d’una conclusió impedeix la consideració dels diàlegs entesos com a un tot, que sí permet un copsar un ensenyament més enllà de l’aporia. En el cas del Trasímac, -així podríem titular el llibre I de República- hi hauria una opinió final en la qual tots els assistents coincidirien en un acord de mínims. La tesi de que l’ἀρετή, com diu Stanley Rosen1, consisteix en minding own business, en fer-se càrrec dels afers propis i deixar als altres els dels altres. I encara seguiríem Rosen més enllà en la seva lectura segons la qual al final del diàleg aquesta tesi segueix essent considerada com a veritable, si més no en part. Cal que la πόλις estigui constituïda per homes i dones que saben el que fan cadascun en el seu camp. Potser algú consideraria que es tracta d’un principi molt modest, indigne de la grandesa -jo diria més aviat de la grandiloqüència- de la Filosofia Política. Però el menysteniment d’una afirmació tan simple està a la base de debats tan estèrils com el que enfronta els partidaris d’una escola formadora de valors i els qui consideren que la funció essencial de la institució escolar és formar treballadors o professionals. No són aspiracions excloents. Cal retenir aquesta acceptació simultània de tesis que semblen contràries per a entendre més plenament moltes de les coses que passen en els diàlegs i que evidentment tenen lloc al Laques, com provaré de demostrar. Es pregunta sobre una qüestió a qui té el reconeixement social d’expert. I encara que el decurs del diàleg faci aparèixer la insuficiència del saber dels experts, convé diferenciar entre aquesta insuficiència i la falsedat. Potser ajudi a entendre el que dic una comparació volgudament anacrònica, contrafàctica: Plató és, en aquest sentit, hegelià. La veritat és el tot al qual s’arriba per la Aufhebung, la superació de les veritats parcials anteriors, però també la seva conservació. En un -si es vol mínim- sentit, l’opinió de Nícies i la de Laques són veritables, formen part de la veritat.

La identitat entre el discurs i l’acció

Cal exigir una correspondència entre el que es diu i el que es fa, entre el discurs que es vol prescriptiu i l’acció que se n’hauria de derivar. I aquesta exigència es dona en un doble pla. El més bàsic: cal que l’expert pugui fer allò sobre el qual teoritza i, sobre tot, allò que pretén ensenyar. La importància d’aquesta exigència es reflecteix en el relat de Laques sobre el ridícul que feu l’expert mestre en l’art marcial en un combat real (183a-184a). Qui hagi tingut alguna experiència en aquest camp haurà comprovat la sorprenent quantitat de mestres i experts que ensenyen tècniques del tot ineficaces en el combat real, per no dir, directament, que ensenyen veritables pallassades. El segon pla, més general, més elevat, pertany a la reflexió ètica i apareix quan el coratge es considera un valor. Aquesta transposició és del tot clara: si l’aprenentatge d’una tècnica marcial millora els qui l’aprenen, no és una mera adquisició tècnica, produeix un benefici per a l’ànima.

1. Plato’s Republic. A study, Yale Univesity Press, 2005