En ocasió de la seva nova visita s’ha considerat oportú muntar, en un local de la Generalitat (????) una exposició sobre el primer concert que Bruce Springsteen & the E Street Band (veig que s’oblida sovint esmentar la banda, senyal inequívoc del que explicaré més endavant, que molta gent no té ni la més remota idea de què parla) oferiren a Barcelona el 21 d’abril de 1981. Es pot consultar la informació aquí: Bruce Springsteen 1981. Entenc que es tracta d’una selecció de les fotografies que prengué Francesc Fàbregas publicades, com se’ns informa en la web referida més amunt, a la revista Vibraciones. En conservo algunes retallades de l’exemplar on van sortir així com unes altres extretes de Popular 1, l’altra revista dedicada al rock i al pop que es publicava en aquells temps que tampoc estaven malament llevat de la qualitat infame de la impressió, típica de la revista.
En un dels diaris que he llegit el Sr. Fàbregas comenta amb sorna que ara sembla que a aquell concert hi va anar tothom... Amb el risc inherent, inevitable, en ficar-me amb els esnobs, de semblar un esnob, no me’n puc estar de certificar el que diu. La fotografia que encapçala aquesta nota és d’una de les dues entrades que vaig adquirir per a aquell concert en las famoses taquilles del xamfrà d’Aribau amb Plaça Universitat, en aquella època gloriosa en la qual les entrades s’adquirien en persona (sí, això que en els nostres temps els saltataulells i els cursis denominen «presencialment» adverbi estrany, heideggerià, emprat per a referir-se a les coses que es fan en persona) i després de fer cua. Bé, si calia, perquè en el cas que ens ocupa no n’hi havia. Diguem que l’expectació que va generar la visita de la banda a Barcelona no fou alarmant. En el meu cas me’n vaig assabentar a través precisament de la revista Vibraciones. En una nota entusiàstica, Ignacio Julià referia que duia mesos llevant-se amb les campanetes de Hungry heart, la preciosa cançó que s’havia triat com a single del disc The river (explicació per als joves, en aquella època quan es publicava un «LP», un disc de llarga durada, es triava una de les seves cançons per a editar-la apart per a les llistes d’èxits, en un format denominat així, single. Els de Bruce Springsteen eren molt apreciats perquè les cares B incloïen cançons inèdites, pràctica imitada de The Beatles). Continuava Julià expressant el seu fervor pel disc reconeixent que a la redacció de la revista li havien prohibit posar el disc més de n vegades al dia i que els veïns ja somniaven amb la tornada d’Out in the street...un mes després el mateix Julià avançava la notícia. Atès que s’havien venut 50.000 còpies de The river, xifra gens menyspreable per a un àlbum doble de rock, CBS estava plantejat-se incloure Espanya en la gira. No sé si s’entén. Primer es venia el disc i després es feia la gira per prova de seguir venent-lo. Un promotor local, citat en la notícia de l’exposició que he inclòs abans, Gay Mercader, de qui caldrà algun cop explicar alguna amenitat, va aconseguir per fi contractar el concert per a Barcelona -en principi havia de ser a Madrid, detall gens irrellevant per a entendre el que diré després-. Pel que sembla la negociació va incloure detalls pintorescos: el mànager de Springsteen, Jon Landau, exigia un recinte amb cadires. Julià comentava que se li va explicar que no podia ser, perquè «el público español era muy bravo..» (sic.) Els incidents produïts mesos abans (juny de 1980) en un concert de Lou Reed a Madrid que es va suspendre poc després de començar li donaven la raó1...a banda de provocar una llarga prohibició de concerts de rock a la capital d’Espanya per part del Govern Civil que aquí ens va venir de pel·lícula: tots es feien a Barcelona.
Torno al concert. És innegable que des de 1981 Springsteen ha desenvolupat una relació especial amb Barcelona. Li agrada molt venir -tot i que ja no pot anar a sopar al Quo Vadis, lamentablement tancat en 2013- té una legió de seguidors, està relativament informat de la nostra realitat, s’ha pres la molèstia d’aprendre a dir quatre coses en català, i no se’n està de dir en públic que sent una estimació especial per la ciutat. Però el 21 d’abril de 1981 no es va esgotar el paper, unes 8.000 entrades per al Palau municipal. 8.000, no 80.000 i una gran part del públic venia...de Madrid. Potser no agradarà recordar-ho, però l’escena musical barcelonina no era massa rockera. En el meu cas, després d’aconseguir ajuntar 1.800 pessetes i comprar dues caríssimes entrades, vaig anar al concert amb la meva germana. No vaig trobar cap amic que hi volgués anar. Jo no sabia gaire de Springsteen, només tenia el darrer disc, «The river» i a penes havia sentit alguna cosa dels dos anteriors. En el meu entorn social s’escoltava allò que es denominava «rock simfònic» (quin rotllo...) i Heavy, i només uns pocs outsiders a qui dec tant tenien altres gustos. Hom entra en la música influït pels amics, i pels germans grans dels amics. Entre els 16 i els 17 anys vaig passar del gregarisme musical a l’adscripció personal, és a dir, a una forma més refinada de gregarisme, de grup més reduït, o esnobisme musical, si es vol. De comprar i escoltar el que comprava tothom a escoltar només el que -creia- que triava.
En aquest procés d’emancipació musical la E Street band té una paper essencial. 42 anys després segueixo escoltant-los. Sense arribar al to gairebé religiós amb el qual es parla d’aquell concert (3 hores i mitja, no 3 com es diu), sí reconec que fou una experiència prou decisiva. Jon Landau, a qui he esmentat abans, era crític musical abans de fer-se amic de Springsteen i treballar per a ell. És en gran part responsable de la passió que els seus concerts desperten en una munió de seguidors arreu. En un seu article, llegendari, reproduït per mitjans com ara Rolling Stone, va fer crònica d’un aquells volcànics concerts que la E Street band donava els anys 70, en concret el 9 de maig de 1974 al Harvard Square Theater de Cambridge, Boston, compartint cartell amb la gran Bonnie Raitt. Tothom, bé, tothom que n’està al cas, recorda si més no una frase del text: «I saw my rock and roll past flash before my eyes. I saw something else: I saw rock and roll's future and its name is Bruce Springsteen.». A partir d’aquella època, sobre tot arrel de l’èxit de Born run, disc amb el qual va arribar al número 1 de les llistes de vendes (1975), els concerts van esdevenir maratonians. Duraven entre 3 i 4 hores de Rock’n’roll desenfrenat.
El concert de Barcelona pertany a aquella etapa. Springsteen i aquella colla de paios amb aspecte de proletaris -llevat potser de Roy Bittan- s’enfilaven a un escenari sever, discret amb un joc de llums senzill i s’embarcaven en un sessió de música adulta, austera, intensa, divertida, recollint i posant al dia la millor tradició del rock americà, des d’Elvis a la Credence Clearwater Revival, sense escarafalls ni beneiteries. Rock’n’roll. Diria que això s’ha perdut. Si més no l’esperit. En gran mesura aquests concerts s’han convertit en un acte social d’aquella mena que tothom ha de poder dir que hi va ser encara que s’avorrís com una soca. I m’estalvio qualificar la presència de tants famosos i polítics que hi seran -sense pagar entrada, naturalment- encara que no els agradi la mena de música que fa the Boss, si els agrada alguna mena de música. Ah, perquè es diu així, the Boss, el «Jefe», o Springsteen. No «Bruce», que no és el vostre cosí, cony.
1. Tants anys després encara on està del tot clar perquè i com es va organitzat aquella tangana. Sembla que Lou Reed va sortir com a mínim amb una hora de retard per motius no aclarits i en rebre l’impacte d’un objecte va marxar. Un curiós intent de reconstrucció aquí: Lou Reed en el motín del mosca. No té preu l’opinió de l’inevitable promotor d’aquell concert, esmentat abans.