Allò espantós, fascinant és, precisament, el més proper. Mentre el règim estalinista, tant burocratitzat com el nacionalsocialista manté una discreció gairebé total i malda per amagar la magnitud de l’atrocitat, els nazis condueixen la matança amb un pretès rigor administratiu que comporta una certa publicitat. Els primers pogroms foren gairebé de domini públic, i només en un moment determinat es decideix ser més discrets. Es passa de la publicació als diaris de la notícia de la inauguració del camp de Dachau que ens recordava l’ara silenciada Christa Wolf 1, al -relatiu- secretisme d’Auschwitz. Més evident és encara el contrast amb allò que explica Kurt Schlögel en el seu monumental El siglo soviético: no va ser fins 1988 que es creà l’organització Memorial que tracta de reunir tot el coneixement, tots els indicis disponibles sobre l’univers de la mort de Kolimá. És obvi que això només fou possible un cop caigut el règim soviètic, com tampoc es va poder documentar la Shoah fins la fi del tercer Reich. Però el tret rellevant, diferenciador, és el nivell de secret de cada cas durant la seva existència. Mentre que la maquinària soviètica és sigil·losa i no exhibeix allò tan terrible que enuncia Schögel amb una senzillesa gairebé perfecta en el capítol que dedica al GULAG: «Todo ello son pruebas de lo que las personas pueden hacer a las personas cuando el poder sobre ellas es total»2, en el cas del nazisme podem detectar un determinat nivell d’exposició pública. I el que més m’interessa, un determinat nivell de tractament administratiu públic. La reconstrucció històrica de l’extermini dels jueus ha estat possible gràcies a la burocràcia, als seus registres, informes, expedients, actes. I sentències judicials públiques, no ens n’oblidem. Un dels millors -si no el millor- tractament del tema, el de Raul Hilberg3, organitza el relat des del punt de vista del perpetrador. I és una òptima opció metòdica precisament per l’abassegadora quantitat de documentació disponible. Paradoxalment, la documentació no disponible sobre l’Holocaust, si més no fins ben fa poc, és aquella sostreta a l’estudi públic per... la Unió Soviètica...
I aquest és el corol·lari de la meva argumentació: fins i tot una burocràcia totalitària, encara que sigui òbviament de manera involuntària, és millor que l’absència de qualsevol mena d’estructura administrativa. El pesat procediment burocràtic nazi revela el crim, la seva magnitud estupefaent. Permet que les víctimes, censades, deportades i massacrades tinguin dret a, com deia Alexis Jenni, «un mort per persona». I també és aquesta la resposta a la pregunta que feia fa uns dies. Perquè assimilem «genocidi» i «nazisme» sense pensar en els altres casos? Perquè comparteix trets essencials amb allò que considerem «normal». Entenem sense dificultat la necessitat de la regulació administrativa. Ens podem trobar en la situació que Kafka descriu (no debades estava prohibit tant al Reich com a l’URSS), esclafats per la maquinària burocràtica, perduts en el seus passadissos, en els papers. Però sabem què ens passaria si no hi hagués aquest aparell. Seríem, millor dit, deixaríem de ser com els iraquians, els somalis, els homes que no moren un per un, que no es compten. Que moren dues vegades.
Allò espantós, fascinant és, precisament, el més proper.
1. Wolff, C., Kinheits muster, Aufbau, Berlin 1976. Hi ha traducció espanyola Muestra de infancia, Alfaguara, Madrid 1985
2. El siglo soviètico, Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2021 p.653
3. Hilberg, R. The Destruction of the European Jews, Yale University Press, 1961. Traducció espanyola, La destrucción de los judíos de Europa, Akal, Barcelona 2005
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada