En la darrera entrada esmentava el que em sembla un fet incontrovertible sobre la percepció del qual cal fer alguna precisió: la inspiració que la Unió Soviètica va representar per als nazis. Possiblement per una certa fidelitat de caire sentimental -si és que n’hi ha d’altra mena- m’ha costat molts anys reconèixer el caràcter criminal del règim soviètic. El vessant personal d’aquesta negació és, naturalment, el fet de ser net d’un comunista prosoviètic. Per al meu avi era el mateix. El «Partit» era el PCUS i el secretari general era el del PCUS. Una de les poques vegades que es va mostrar una mica enardit -era un home molt sobri, contingut- i sense el seu habitual to burleta fou veient al Telediario la notícia de que el nou secretari general era Yuri Andrópov. Amb un to de veu emocionat va dir: «Ara sí, ara veuran, que aquest és del KGB!..» Això sí, ho deia amb un got d’scotch a la mà. Una cosa és ser comunista i l’altra no saber què beure en les ocasions.
Hi ha una raó menys personal, diguem-ne cultural o ambiental. La repugnància, compartida amb tanta gent que es proclamava com esquerrana, que he sentit a admetre que la Unió Soviètica, el suposat paradís de la classe treballadora, era un escorxador amb un molt bon ritme de producció. Recordo de nou que la identificació gairebé exclusiva del terme genocidi amb el nazisme menysté el fet que l’estalinisme fou més efectiu a l’hora de desfer-se dels seus «enemics». I aquesta resistència era compartida pels veritables esquerrans, els marxistes -o és que es pot ser d’esquerres sense ser marxista?- i els qui eren alguna cosa així com progressistes. Jo pertanyo al segon grup. No sóc marxista, probablement perquè no en sé prou, i tampoc comunista perquè em passa el mateix que deia don Pepe Bergamín al respecte: «Yo, con los comunistas hasta la muerte. Pero ni un paso más».
Fa gairebé dos anys vaig tenir l’honor -i l’aclaparadora responsabilitat- de presentar El informe Ohlendorf, la novel·la del poeta, docte professor i amic -no necessàriament per aquest ordre- J.Jorge Sánchez. En el col·loqui posterior a les intervencions programades, d’un interès sense dubte superior -si més no al de la meva- atès el nivell del presents, com ara el professor Ferran Gallego, una de les intel·ligents persones presents va preguntar sobre la relació explicativa que hi podia haver entre la Shoah i l’Holomodor, la massacre dels poble ucraïnès. La pregunta em va venir molt bé perquè sobre aquesta qüestió sí tenia alguna cosa a dir, era un «Me alegro de que me haga esta pregunta» de primera. Durant els anys previs a la Solució Final, es va treballar intensament no només en la seva preparació sinó també en la seva justificació teòrica. I cal dir que a banda de les imbecil·litats racistes dels «intel·lectuals» de les SS1, el tema va ocupar o preocupar amb cert grau d’entusiasme molts membres de l’elit universitària alemanya, encara que només fos, en molt casos, per complaure l’amo. Geògrafs, historiadors, demògrafs, economistes (molt economistes, cal recordar-ho), juristes, van col·laborar en l’elaboració del discurs justificador de la necessitat de l’expansió alemanya cap a l’est2. El cinisme d’alguns d’aquests intel·lectuals és literalment paorós. Per exemple, un dels responsables de la teoria de la correlació entre superpoblació i atur, una noció directament imbècil, l’aclamat dr. Erich Neumann, reconeixia ja en 1942 que una cosa no tenia res a veure amb l’altra. En aquest context destaca, a més, que moltes de les bajanades que es publicaven ni tan sols eren originals. L’estil que s’imposa en la universitat alemanya dels anys 30 és el de tipus com Rosenberg. Dit altrament: ell no era l’únic que afusellava fonts d’un nivell teòric ínfim -de fet oligofrèniques- com ara Chamberlain. Entre tota la producció teòrica d’aquests gegants del pensament es pot trobar un evident interès pel que s’estava fent a l’URSS. De fet, es considerava un model a seguir. Els professors alemanys quantifiquen amb un to d’admiració si més no esgarrifós l’eficàcia assassina de les deportacions executades a les «terres de sang»3. Les referències acadèmiques positives, admiratives, a l’eficàcia bolxevic no es limiten al camp de l’assassinat de masses que fan les SS. Es pot trobar un tractament rigorós del tema en l’imprescindible Vordenker der Vernichtung, de Götz Aly i Susanne Heim, un exhaustiu i brillant relat de la repulsiva col·laboració acadèmica amb els nazis, amb especial èmfasi en l’aspecte econòmic4. La política racial incorporava una planificació econòmica, concepte clarament manllevat del model soviètic. Cal dir que l’estudi també aclareix que des del principi els planificadors nazis estan lluny de satisfer la imatge de tècnics rigorosos i eficients que se’ls concedeix sovint. Des del primer pla d’«arianització» econòmica dirigit per Göring es succeeixen els errors, els fracassos, el nyaps, basats, això sí, en estudis «científics». Aquesta malaptesa operativa es podria explicar acudint al concepte de la denominada dissonància cognitiva. Les iniciatives econòmiques nazis es fonamenten en unes bases teòriques si més no pobres com ara les doctrines racials i els treballs acadèmics elaborats per donar la raó al partit. Bases teòriques falses. En el primer cas: per molt que se segueixi emprant el terme, les «races» no existeixen i, evidentment, cap política basada en aquest principi pot reeixir. En el segon, la major part de les doctrines econòmiques pseudomalthusianes referides són, apart de moralment vomitives, radicalment falses. Tenen la mateixa coherència teòrica i base empírica que els grunys d’algun alumne que he tingut quan eructava aquella falsedat estúpida de que «els immigrants ens prenen la feina»....però qui vols que et contracti, pobre idiota?
L’al·lusió als «èxits» soviètics era de vegades tan notòria que provocà fins i tot algun incident delirant, còmic. Un dels màxims «experts» en la nova ciència de la demografia econòmica, Theodor Öbelander, defensava en les seves classes i treballs imitar l’exitós «redimensionament» de la població camperola assolit a la URSS durant la col·lectivització. Per si no s’entén, la seva eliminació5. Expliquen Aly i Heim:
«En aquest context, és interessant anotar que entre 1937 i 38 un tribunal del NSDAP va haver d’escoltar un càrrec de «simpaties bolxevics» elevat contra Öberlander per estudiants. Va ser absolt de tots els càrrecs»6
Els alts càrrecs del partit i de les SS en sabien més que uns estudiants fanàtics. Efectivament, proeses com l’Holomodor eren el camí a seguir.
1. Evidentment manllevo l’0xímoron -només aparent- del monumental estudi de Christian Ingrao, Croire et détruire, les intellectuels dans la machine de guerre SS Fayard, Paris 2010: Hi ha traducció espanyola, Creer y destruir. Los intelectuales en la máquina de guerra de las SS, El Acantilado, Barcelona 2017. El llibre desacredita de manera definitiva el mite de la que la brutalitat nazi s’explica per la manca de formació. Tot i que com ja he dit el nivell de llur producció era com a mínim pobre, Ingrao recorda que moltes persones amb una alt grau de preparació treballaren a les SS. Tornant al llibre de J.Jorge Sánchez, convé retenir que, per exemple, Ohlendorf, cap d’un Eisantzgruppe, era jurista i economista. Heydrich el nomenà seguint les directrius de Himmler, que no volia brètols al càrrec de les operacions, si més no de les més essencials. L’extermini dels jueus era l’operació, no una operació. I els intel·lectuals de les SS no es podien limitar a la producció teòrica. En aquest sentit convé aclarir, i és un bon exemple de que la «formació acadèmica» per ella mateixa no garanteix res, que l’apel·lació a la doctrina kantiana del deure per a justificar la participació en els crims no es sosté. Enlloc diu Kant res que es pugui considerar com a fonament d’una justificació dels actes propis basada en l’obediència. Des d’un vessant més còmic, aquesta mena de pretensió em recorda una escena de A fish called Wanda, pel·lícula de Michael Crichton. El personatge de Wanda, interpretat per Jamie Lee Curtis, diu a (casualment) Otto (Kevin Kline), que és imbècil. Ell respon que no ho és perquè els imbècils no llegeixen Aristòtil. Ella contesta, fulminant: «T’equivoques. Sí el llegeixen. Però no l’entenen»
2. És relativament fàcil d’entendre que la ideologia pugui distorsionar la capacitat racional en l'exercici de ciències «toves» on es podria acceptar que el mètode principal és hermenèutic. Però en l’àmbit de la ciència alemanya del Tercer Reich l’aberració epistemològica afectà les ciències a les quals atribuïm una major objectivitat. I així com en el camp de la fisiologia es treballava des dels patrons racials nazis que no tenen cap validesa teòrica ni cap corroboració empírica possible, en els estudis de física es celebrava la nova mecànica quàntica com a la refutació del determinisme de la «física jueva».
3. Em refereixo a l’esgarrifós, colossal Bloodlands. Europe Between Hitler and Stalin de Timothy Snyder, Basic Books 2010. Hi ha traducció espanyola, Tierras de sangre, Europa entre Hitler y Stalin a Galaxia Gutenberg Barcelona, 2011 Snyder oferix un relat unificat, coherent, de la mort de gairebé 14 milions de persones a mans dels règims nazi i soviètic entre 1933 i 1945.
4. Götz Aly & Susanne Heim, Vordenker der Vernichtung. Hoffman und Campe, 1991 Empro la traducció anglesa, Architects of Annihilation, Auschwitz and the logic on destruction, Phoenix, London 2003. El títol original inclou el terme vordenker, alguna cosa com "el qui pensa -denker- abans -vor-": precursor, pioner, planificador.
5. Aly & Heim op.cit. cap. 3, «Demographic economics, the emergence of a new science», pp.58 i ss.
6. Aly & Heim, op. cit. p.309
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada