Sobre Sant Jordi. Una reflexió pertinent

 

No tinc, en principi, res en contra de la Festa de Sant Jordi, o, si més no, no hi tenia res en contra. De fet no entenc, sobre tot ara que tenim tanta pulsió patriòtica efervescent, perquè no és el dia nacional enlloc d’un dia en el qual es commemora una derrota. Però no puc deixar d’estar d’acord amb el que diu sobre aquesta celebració amb claredat admirable el docte professor i amic -no necessàriament per aquest ordre- Joan Nonell en el seu no menys admirable Blog:  Que tot vagi cap allò on ventegi. Una festa -no un dia festiu- de celebració de la lectura -amb el valor afegit de que si queia en dia laborable permetia una certa dosi de saludable «escaqueig» laboral- que s’ha convertit efectivament en un circ. El professor Nonell ens facilita una informació força útil per a constatar que, malgrat la xerrameca oficial, en aquest país no llegeix ni Déu.

Com sempre he estat partidari de citar qui diu bé les coses per no haver de dir-les jo -que segurament ho faria pitjor- només voldria afegir tres breus consideracions. La primera és que si és cert el percentatge de facturació que diuen assolir les editorials en aquest dia, la conclusió no és que es vengui molt per Sant Jordi, sinó que el volum del que es ven la resta de l’any és paupèrrim. La segona és que, com a conseqüència flagrant de la conversió del llibre en una mera mercaderia, la major part dels títols que triomfen són d’una qualitat literària....deixem-ho en discutible. I la tercera és que sembla si més sorprenent que hi pugui haver tantes novetats literàries. Nomes puc aventurar dues hipòtesis explicatives. Cal renovar molt l’oferta perquè en realitat els qui de veritat compren llibres són quatre gats o, i és una possibilitat més inquietant -seria un fenomen gairebé paranormal- en el nostre país avui hi ha més escriptors que lectors. És norma d’aquest Blog, ja al·ludida al principi, que sempre és millor citar l’opinió d’un savi que deixar parlar l’autor. En un del seus grans llibres George Steiner¹ ja parlava de la «inflació» literària i es preguntava, sarcàstic, si de debò es podia creure que cada any hi havia dues mil persones amb alguna cosa original a dir sobre Shakespeare. Steiner es referia a l’àmbit acadèmic, però la pregunta es pot estendre al conjunt de la producció escrita. Tenim tants genis?

1. Steiner, G.: Real Presences: Is There Anything in What We Say? Faber & Faber. London 1989. Traducció espanyola, Presencias reales, Barcelona, Editorial Destino, 1992.