Futbol i moral?

 

 COMITÈ DE CONTROL, ÈTICA I DISCIPLINA DE...  LA UEFA!!!

 Que jo sàpiga, l’únic aspecte de la meva conducta que encara permeto que es regeixi per criteris tribals és la meva fidelitat al Barça. Accepto la ximpleria de que hom pot canviar de religió, de nacionalitat, de partit polític, de parella i, em diuen, de sexe, però no d’equip de futbol. En el meu cas pesa massa la fidelitat al meu avi, amb qui vaig anar al Nou Camp cada partit de lliga des dels sis als setze anys. Però és una fidelitat menor, llunyana, si es vol: no pago per veure els partits, no estic massa al cas. Em limito a celebrar discretament les victòries i amb una mica més d’alegria les derrotes del «Imperio del Mal», Aka Real Madrid.

I em sembla entendre que el meu equip porta un munt d’anys omplint-li les butxaques a un personatge funest, un àrbitre -dolent, com la majoria dels àrbitres espanyols- que en penjar el xiulet va accedir a càrrecs d’una determinada rellevància en la direcció del negoci. L’afer presenta un aspecte lleig, brut. Però el que em crida l’atenció és la beateria amb la qual es tracta l’afer als mitjans. L’espectacle del posat escandalitzat dels dirigents del futbol i dels periodistes del ram, de les organitzacions que dirigeixen el futbol mundial bramant amb aquest to de moralisme ultratjat. Francament risible. Sembla el primer cas de corrupció que s’ha donat en l’esport mundial. Quan el problema és, en aquesta mena d’assumptes, que no t’enxampin. Un dels mals més evidents del nostre temps és precisament aquest moralisme de sagristia que acompanya la putrefacció ètica general. Sembla una tendència ja irreversible la constant confusió entre l’esfera subjectiva de la moral i l’esfera objectiva del dret. Una cosa és que hi hagi -que sigui necessària, en realitat- una relació entre la moral i el dret i una altra ben diferent, i errònia, considerar que són el mateix. Tant l’ètica com el dret són, si més no en un determinat aspecte, o en part, construccions racionals. Però no són la mateixa construcció.

I en el cas que ens ocupa és aquí on trobem l’extrem més hilarant de tot plegat: que l’òrgan de la UEFA que estudiarà el cas tingui el nom de Comitè de Control, Ètica i Disciplina, compost pels senyors de la foto. Ètica! Escriure els termes «Ètica» i «UEFA» en la mateixa frase constitueix un assalt a la coherència conceptual, a la lògica. No només es tracta de l’error abans esmentat, la confusió entre dret i moral, sinó que pretén atribuir un caràcter moralment virtuós a les activitats de la colla de bergants i vividors que dirigeix el futbol europeu....i no és la rabieta d’un barcelonista enfurismat, fa anys que estic convençut de que el Futbol Club Barcelona està dirigit per una colla de malfactors i que caldria sancionar-los. Però que ho faci algú que no sigui tan pocavergonya com ells. La UEFA,..si us plau.

Encara més. Els tripijocs dels dirigents del Barça deuen tenir, com gairebé tots els delictes recollits als codis penals moderns, data de prescripció. Però a la UEFA el concepte se la porta fluixa. Per a aquests genis de la moral no hi ha prescripció. Els «crims» futbolístics tenen, així, la mateixa consideració que els crims de lesa humanitat. Ni el Sant Ofici era tant sever. Naturalment, aquesta concepció troglodítica del dret només pot sorprendre a qui no recordi que tant la UEFA com la FIFA exigeixen als seus membres que renunciïn a defensar llurs interessos davant de la jurisdicció ordinària. Per no parlar del deliri jurídic consistent en equiparar intenció i delicte. Pel Sanedrí de la UEFA és el mateix tenir la intenció de delinquir que cometre el delicte, en la demostració d'un fanatisme propi precisament de delinqüents, hipòcrites o conversos i d'una estupidesa que afecta fins i tot el reglament del joc, que té com a base una pretesa  interpretació de la intenció dels participants.  No són més idiotes perquè no entrenen.

En el seu hilarant Història de Roma, llibre lleuger si es vol però que mostrava -ho he pogut comprovar amb els anys i les lectures «serioses»- un coneixement profund de la literatura clàssica, Indro Montanelli diu que Cèsar hauria fet bé de malfiar-se de Brutus, perquè es dedicava a escriure tractats sobre la virtut. I com bé diu Montanelli, la virtut es practica, no s’escriuen tractats sobre ella.....

Comitè d’Ètica de la UEFA....