Apologia de la burocracia, 12. L'administració homicida

 

Reprenc la qüestió, la pregunta que feia en la darrera entrada quan em referia a la famosa conferència de Wansee. Perquè seguim pensant en els nazis en sentir el terme «genocidi»? No van ser els més eficients, Stalin va despatxar més gent, ni els més ràpids, els hutu els passaren la ma per la cara. Però, com deia, hi ha un raó essencial. Pot semblar un argument a contrario, propi d’un idiota, esmentar el cas en una sèrie de reflexions titulades «Apologia de la burocràcia». Espero -però no em treu la son- no semblar idiota. Provo d’explicar-me. Una decisió criminal no es pren en un acte formal i no se n’aixeca acta, no es posa per escrit, òbviament¹. Però això és el que es va fer en aquella ocasió. Els assistents, convençuts de llur impunitat, parlen de deportar milions de persones i convenen en que moltes «ja es perdran» pel camí. Bé, relativament convençuts: l’acta està escrita en el pur subterfugi. Malgrat la quantitat de persones que es van involucrar en la Solució final -i moltes d’elles de manera voluntària, com el treball de Goldhagen demostra amb una evidència aclaparadora²- es va intentar dirigir la qüestió amb una relativa discreció. Com ha mostrat recentment F.Brayard³, el grau de coneixement de la veritable magnitud de l’operació no era el mateix ni tan sols en les més altes instàncies del Reich. No és el mateix una sospita, una suposició tàcita, que el coneixement informat, directe, evident. Però no es pot inferir cap mena de rebaixa en l’atribució de culpabilitat de la qual parla Karl Jaspers⁴. A nivell personal vaig començar a entendre aquest extrem quan vaig tenir l’ocasió de sentir el que deien alemanys que van viure l’època. El primer testimoni, per dir-ho d’alguna manera, fou el d’un nostre veí a Calella, durant les vacances. Veterà del Afrika Korps, referia haver estat capturat pels americans a Tunísia -vaig tenir sort, deia- i es va passar uns quants anys de presoner de guerra. I ho deia fent el gest d’espolsar-se les mosques. El segon, el d’una professora d’alemany a l’UB. Era txeca d’ascendència alemanya. En l’única ocasió en la qual va parlar del tema va dir que com pretenia ningú dir que no sabia el que estava passant...tothom veia, sentia, ensumava -la referència a l’olor va ser prou indicativa- els trens de deportats. I el tercer, és el més opac i, a la vegada, el més revelador. Una amable anciana que admetia l’excés però que a continuació puntualitzava que, tanmateix, «alguna cosa calia fer amb els jueus...»

Aquí està, entenc, la fosca raó a la qual em referia. La carnisseria perpetrada pel Tercer Reich es representa a si mateixa com un acte administratiu. Es reuneixen alts representants de diversos ministeris per a coordinar les operacions, calcular costos, solucionar traves administratives. Per a instruir la burocràcia en les tasques pendents. L’aberració específica del nazisme- o una d’elles- està aquí. I la seva condició de possibilitat es troba en la substitució de l’aparell burocràtic de l’estat pel del partit. El somni humit de qualsevol opció política és apropiar-se de la maquinària de l’estat, és a dir, de la burocràcia i del funcionariat. En el cas dels règims totalitaris es produeix una substitució directa i total. Un cop ocupats els càrrecs estrictament polítics, cal assegurar també tots els llocs de treball de la funció pública. Tots requeriran adscripció al partit, els que deriven d’un nomenament i els que s’obtenen a través d’algun procés selectiu. Aquesta seria, entenc, la diferència entre un règim democràtic, mínimament plural, i un règim totalitari, de partit únic. Per aquesta raó produeix calfreds escoltar els escarafalls anti-burocràtics de determinats esquerrans o d’alguns independentistes catalans. En nom d’una pretesa modernització de la Funció Pública es proclama la necessitat de substituir els procediments de selecció de personal qualificat -oposicions i altres- que es pretenen «objectius» perquè són públics i dirimits en tribunals professionals, pel nomenament pur i dur. S’afalaga la ignorant opinió pública amb aquest discurs contra els malvats funcionaris amb feina vitalícia ocultant la intenció bàsica. No és que no vulguem funcionaris o buròcrates. És que volem els nostres. Ras i curt, es nomenarà des de ministre a conserge. Amb la important diferència de que per ara aquí no han dit obertament -encara- què es pensa fer amb els qui no siguin partidaris de la causa, la pulsió totalitària sembla evident.

1. L’únic cop, que recordi, en el qual s’hagi pogut capturar i condemnar un criminal perquè deixava les seves instruccions per escrit és el delirant cas de Bernardo Provenzano, el capo de la Cosa Nostra capturat gràcies als «pizzini», el «paperets» en què escrivia les seves ordres en un vella màquina Olivetti. Teniu un relat del cas al magnífic llibre d’Andrea Camileri Voi non sapete. Gli amici, i nemici, la mafia, il mondo nei pizzini di Bernardo Provenzano, Mondadori, Milano, 2007

2. D.J.Goldhagen, Hitler's Willing Executioners: Ordinary Germans and the Holocaust, Random House, New York, 2007, Traducció espanyola a: Los verdugos voluntarios de Hitler. Los alemanes corrientes y el Holocausto, Taurus, Madrid, 2019

3. F.Brayard, Auschwitz, enquete sur un complot nazi, Seuil, Paris, 2012. traducció espanyola a Auschwitz: Investigación sobre un complot nazi, Arpa editores, Barcelona, 2019

4. K.Jaspers, La Culpabilité allemande. Editions de minuit, Paris, 1990. De manera força orientativa, el títol original és Die Schuldfrage: Von der politischen Haftung Deutschland, és a dir: La qüestió de la culpa: de la responsabilitat política d’Alemanya, que no és el mateix.