Endevinalla

 Quan es va escriure això?

«Un jugador del qual diem que té mala sort no és pas un jugador que perd sempre. Fins els més dissortats tenen diades bones (...) Si al voltant d’una taula sinistra us trobeu, doncs, amb el jugador que perd sempre, que materialment no pot agafar les cartes sense deixar-hi la pell, malfieu-vos-en tot seguit. Totes les probabilitats són que no es tracta pas d’un jugador dissortat, sinó d’un mal jugador, que és cosa absolutament distinta. Només caldrà que us poseu silenciosament darrere seu, a veure com juga. No trigareu pas molt a descobrir que llença espases quan hauria de llançar oros, i envida quan cal passar, i no ensopega ni una. Doncs bé: aquesta mena de jugador és Catalunya.»

 

De dimonis, lladres i pirates

És a dir, la neurociència ha descobert el que la Filosofia i la literatura sostenien des de fa segles. No hi ha civitas sense ordre. Hi ha com a mínim, que jo conegui, tres autors que ja van indicar, en el seu moment, la necessitat indefugible d’un ordenament legal en el cos social. En 1795, Kant escriu a “La pau perpètua”:

«El problema del establecimiento de un Estado tiene siempre solución, por muy extraño que parezca, aun cuando se trate de un pueblo de demonios; basta con que éstos posean entendimiento.»

La paz perpetua, Suplemento primero, De la garantía de la paz perpetua

Es pot establir un estat, pot haver una república basada en els principis de la Il·lustració, en el dret i la democràcia, que avanci amb els altres estats cap a la pau perpètua perquè la seva única condició de possibilitat és la racionalitat. Cal recordar que en la recerca de la llei moral, Kant estableix que s’ha de basar en alguna cosa que tinguin tots els homes si el que es vol és que aquesta llei sigui una veritable llei, és a dir, universal. I allò que tots els homes tenen és enteniment. Kant demostra el seu optimisme il·lustrat: hi podria haver estat fins i tot en un pobre de dimonis. Només caldria que tinguessin enteniment. Només....Des d’una visió antropològica molt més desencantada inverteixo l’argument. Si existís el poble de dimonis hauria de tenir lleis. Mentre Kant posa per davant la condició racional, jo poso la maldat. O si més no, la considero inherent a la natura humana (inherent, que hi és, no co-extensiva). Per tant, a més del que significa el text Kant –o el que crec que volia dir- per a mi significa que fins i tot els dimonis necessiten regles.

Temps abans: En la segona part del Quijote, quan aquest i Sancho Panza arriben a Barcelona, entren en contacte amb un fenomen abundantíssim en la Catalunya dels segles XVI i XVII, el bandolerisme. Coneixen Perot Rocaguinarda, també conegut per Perot lo lladre, el més famós dels bandolers catalans. Cervantes l’anomena Roque Guinart:

“Mandóselos volver al punto Roque Guinart y, mandando poner los suyos en ala, mandó traer allí delante todos los vestidos, joyas y dineros y todo aquello que desde la última repartición habían robado; y haciendo brevemente el tanteo, volviendo lo no repartible y reduciéndolo a dineros, lo repartió por toda su compañía, con tanta legalidad y prudencia, que no pasó un punto ni defraudó nada de la justicia distributiva. Hecho esto, con lo cual todos quedaron contentos, satisfechos y pagados, dijo Roque a don Quijote:

—Si no se guardase esta puntualidad con estos, no se podría vivir con ellos.

A lo que dijo Sancho:

—Según lo que aquí he visto, es tan buena la justicia, que es necesaria que se use aun entre los mesmos ladrones.”

Això diu Cervantes en 1615. A banda de la curiosa repetició “Mandóselos, mandando, mandó” que en el cas d’un geni no atribueixo a descuit, sinó que és signe retòric de l’autoritat del bandoler, quedem-nos amb la sagaç observació de Sancho. La justícia és tan bona que s’empra fins i tot entre lladres.

Però no és solament una tesi moderna. El llibre primer de la República, escrit anys abans que la resta del diàleg, presenta una discussió amb Trasímac, un partidari de la tesi segons la qual la justícia és la força. Se l’ha comparat sovint amb Hobbes. En el curs de la conversa, Sòcrates pregunta:

«Et sembla que un estat o un exèrcit, o una banda de pirates o de lladres, o qualsevol altre grup que es proposés fer alguna cosa injusta en comú, podria tenir èxit si cometessin injustícies entre ells?"

República, Llibre I, 351c

De nou lladres. I pirates també. Que no se la juguen uns als altres. Que tenen un codi. Són grups que es «proposen fer alguna cosa injusta en comú». Però cal que no cometin injustícies entre ells. Una lectura optimista i, al meu entendre errada, diria que hi ha esperança en el fet que fins i tot els malfactors respectin alguna regulació. Jo ho entenc a l’inrevés. Es tracti d’un cor de l’exèrcit de salvació o d’una horda de saquejadors, si no hi ha una limitació legal, i penal, si no hi ha, per tant, càstig, no hi ha grup. De la mena que sigui.

 

Societat i càstig. I Carl Perkins

Fa uns anys, en unes Jornades organitzades pel Sindicat Professors de Secundària II Jornades de Secundària: Autoritat i disciplina a l'aula vaig poder escoltar una reveladora conferència a càrrec d’Adolf Tobeña, il·lustre catedràtic de Psiquiatria. La tesi central era la impossibilitat de mantenir la vida d’un grup social qualsevol sense un règim disciplinari, per suau o mínim que sigui. Tesi que es pot interpretar com autoritària¹ però que està avalada pels resultats de nombroses i rigoroses investigacions. A grans trets: es pot afirmar l’existència empíricament contrastada de desenes de marcadors genètics que influeixen en la conducta (influeixen, no la determinen de manera fatal²). Una conseqüència de la major o menor prevalença dels diversos marcadors és que es pot considerar que un 40% dels integrants de qualsevol grup humà tendeix a mantenir una conducta socialment integrada i un 20% tendeixen a no tenir-la. Al voltant d’un 0,5% de total del grup està compost per psicòpates. El veritable problema està en el 40% restant, els que segueixen o no les normes segons l’ambient en el qual estiguin. En un grup social pacífic i ordenat s’afegiran al 40% que de manera ingènita tenen una conducta socialment positiva. En un entorn poc o mal regulat es sumaran a les files dels qui ja no respecten la norma. Atès que el problema dels psicòpates és irresoluble³, la pau social possible depèn del tractament del percentatge.

Les tesis del professor Tobeña són conclusions de la investigació científica exigent i presenten un grau innegable de contrastació empírica. Un cert neopositivisme curt de gambals que ens bombardeja sense descans pretén identificar el saber amb la ciència, negant el paper de la filosofia i la literatura en el coneixement i la seva obtenció. Igual que Carl Perkins -i Elvis després- cantaven allò de «Fes-me el que vulguis però no em trepitgis les meves sabates de pell girada blava» (Blue suede shoes, què malament sona en català!) a mi que em diguin el que vulguin menys positivista. Observo que molts avenços científics tendeixen a confirmar el que ha dit abans la Filosofia i, a més, no haurien estat possibles sense ella.

1. Es pot consultar l’àmplia bibliografia disponible del professor Tobeña, per exemple «Neurologia de la maldad» Plataforma Editorial, Barcelona 2017. Tinc entès, però, que un seu llibre extremadament colpidor «Castigo y civilidad» no troba qui el reediti. Sembla una nova versió de la censura benpensant. Un resultat de la investigació no complau per la seva duresa, se’l titlla de reaccionari, feixista, etc.., ho sigui o no i se’l silencia, en una maniobra perfectament simètrica a les de la censura de dretes. Però, i això és el magnífic d’internet, les tesis -i les proves- més contundents del llibre es poden obtenir en diverses filmacions de conferències:  

Castigo y civilidad

Recordem que els estudis sobre l’agressivitat natural de Konrad Lorenz van ser titllats de feixistes. Lorenz va servir a la Wehrmacht com a «psicòleg» i va participar en «estudis» sobre la competència laboral dels «mestissos». No es coneix el seu grau d’implicació. Assumim que, si no era nazi, si més no col·laborava (com feia la immensa majoria dels alemanys). Dit això, sembla difícil rebutjar les evidències obtingudes en els estudis d’etologia.

2. Fins i tot ferms defensors del caràcter innat de moltes conductes com són precisament Lorenz i altres etòlegs destaquen la importància crucial del Prägung, del «modelatge» d’aquestes produït per les primeres experiències.

3. És un assumpte pertorbador. Vaig poder preguntar a un eminent professor expert en el tema al respecte. En concret, la meva pregunta era sobre la teràpia aplicable a les psicopaties profundes. La resposta, devastadora. Segons ell, es podia acceptar el que deia al respecte un molt considerat manual nord-americà sobre la matèria. L’apartat dedicat a la teràpia es podia resumir en una ordre, o consell: «corri!»

 

Patriotes, pocavergonyes, canalles, depravats

 

 “Patriotism is the last refuge of a scoundrel”

El patriotisme és el darrer refugi d’un canalla. És una de les cites més conegudes i celebrades de Samuel Johnson. La relativa popularitat de la frase no es deu, òbviament, a la lectura de la Vida escrita per James Boswell, obra, com tantes altres, més esmentada que llegida, sinó el fet que la pronuncia el coronel Dax, personatge incorporat per Kirk Douglas a Paths of glory, la pel·lícula de Stanley Kubrick¹.

Hi ha algunes coses a dir sobre la frase. He traduït «scoundrel» per «canalla», que es pot dir en català. Passa sovint que alguns fanàtics defensors -pretesos- de la llengua catalana consideren que no s’han d’emprar paraules que s’assemblin o s’escriguin com en castellà. Així tenim, des dels cursis que diuen «mercès» en lloc de «gràcies», quan no és aquesta l’accepció més usual de la paraula, als que diuen «i escaig», que significa «fracció en escreix» en lloc de dir «i tants» perquè els sona «espanyol» (aquesta última bajanada treia de polleguera Joan Coromines, per exemple). El diccionari de la llengua anglesa de Cambridge, defineix «scoundrel» com a «a very wicked person», però a continuació atenua la càrrega insultant del terme i proposa que es tradueixi per «pocavergonya». Ho trobo tou, o massa educat (Cambridge, of course..) i prefereixo canalla.

Segons Boswell, el doctor Johnson va pronunciar aquest apotegma en un to molt decidit, durant una de les seves converses sobre el tema:

“Patriotism having become one of our topicks, Johnson suddenly uttered, in a strong determined tone, an apothegm, at which many will start: 'Patriotism is the last refuge of a scoundrel.' But let it be considered that he did not mean a real and generous love of our country, but that pretended patriotism which so many, in all ages and countries, have made a cloak of self-interest.”

James Boswell's Life of Samuel Johnson (1791)

Johnson distingeix, per tant, entre «l’amor generós al país» i el pretès patriotisme de «tants que, en totes les èpoques i països, se n’han fet una capa d'egoisme». Altrament dit, Johnson no era un il·lustrat escèptic que renegava del patriotisme, que no hi creia, sinó que blasmava la munió d’aprofitats que viuen del patriotisme. Si es llegeix la resta del text es comprova que a continuació Johnson malparla d’una colla d’aprofitats que van a la caça del càrrec, la prebenda, la «col·locació». No hi ha, per tant, gaire diferència entre el que ell denuncia i el que hom observa en els nostres dies, ni tampoc és massa diferent l’Anglaterra del segle XVIII i ....(cadascú posa el nom que vol) del segle XXI. No sóc ni tant culte ni tant intel·ligent com Samuel Johnson, naturalment. Però sí més escèptic. Em desagrada profundament la noció  de patriotisme en les dues versions. Em genera repugnància la corrupció flagrant de la política actual però també tinc una preocupació que frega amb la por per l’excés a què porta el patriotisme desinteressat. Diria que és més perillós el patriotisme pur que el fals patriotisme dels pocavergonyes. No és que aquest m’agradi més, però no estic segur de que jo no seria un d’ells si en tingués ocasió. Prefereixo el robatori a l’enviament a la mort de milers de babaus. Es demana al ciutadà sacrifici, lluita en nom de la pàtria, que, a més, resulta ser sagrada. Hi ha coses que considero sagrades, fins i tot santes. La pretesa comunió que haig de sentir amb la gent que ha nascut o ha estat acollida on jo vaig néixer no és una d’elles. Les raons són diverses. En primer lloc, no recordo que ningú em preguntés si volia ser català. Vaig néixer a Barcelona i prou. La identificació patriòtica és essencialment una vinculació sentimental. Si acceptés que les -meves- decisions polítiques s’han de basar en sentiments o emocions, tampoc no seria patriota, perquè no tinc aquesta pulsió. Estem parlant en realitat de passions. Aquest terme té dues accepcions contraposades. Quan una cosa agrada molt, se’n té passió. Si una obra és molt digna de seguiment i admiració és apassionant. Però quan s’actua guiat per les pulsions més negres, aquestes són, en una sinècdoque adjectival anatòmica molt estesa, «baixes» passions. L’origen d’aquesta baixesa és, com dic, anatòmic. Les passions més lamentables provenen, segons la tradició grecollatina i bíblica, de la zona abdominal i en concret, genital. No comparteixo la identificació entre localització dels òrgans i la manca de puresa moral de les pulsions que se suposa que hi neixen. Les pulsions neixen de la interacció entre el cervell, la ment i la resta d’òrgans. Sóc més partidari de la passió sexual o de la gastronòmica -si existeix una cosa tal- que la passió guerrera per a salvar la pàtria. La que sigui.

Acabo amb una altra definició de patriotisme que encara m’agrada més, la d’un altre gran enginy de les lletres angleses, Oscar Wilde, per a qui «Patriotism is the virtue of the vicious», el patriotisme és la virtut dels depravats. El diccionari Cambridge diu que «vicious» significa «atroç», «brutal». Però crec que Wilde volia dir el que el DIEC entén per depravat: «De costums viciosos, moralment reprovables».

 1. El meu amic Jordi R. m’informa de que en alguna mena de consulta sobre qui és el personatge més malvat de la història del cinema (a Sight and Sound, crec) es proposa el del general que interpreta Adolphe Menjou en aquesta pel·lícula. Un absolut malparit, bona tria. Quan sent la cita de Johnson, pregunta «qui és aquest traïdor....»

Kant i el fandango

 

En una anterior entrada vaig glosar el significat del terme etnografia:  L’empro com a etiqueta per a parlar de temes de caràcter social¹. Diria que les meves opinions no es poden considerar més que el resultat de l’observació i la reflexió, sense cap pretensió diguem-ne científica. Em confirma l’encert d’aquest decisió la lectura d’un mestre, Pierre Clastres, que en el seu essencial La Societé contre l’Etat² destaca la validesa i la vàlua dels escrits etnogràfics deguts a exploradors, missioners, viatgers i d’altres autors anteriors al segle XVIII per sobre de determinades investigacions «científiques» posteriors. En concret, desmunta les teories antropològiques i etnològiques sobre la demografia ameríndia prèvia al desastre de la conquesta i demostra de pas que les observacions etnogràfiques eren molt més acurades i exactes. No debades les feren persones que hi eren...Tornant a la meva humil presentació de la disciplina etnogràfica, el que es fa aquí és seguir el dictum del pare de la descripció dels «altres», Heròdot: només s’explica el que hom ha vist o ha sentit de primera mà.

Per aquest motiu és força instructiu -i francament divertit- llegir el que es podria denominar «etnologia de biblioteca». Em refereixo al que s’ha ensenyat com descripció de les cultures alienes sense atansar-s’hi, sense relació directa, observacional. El cas més divertit que conec és el de Kant³. Vagi per davant la meva consideració absoluta de l’epistemologia i ètica kantianes. En el primer cas, crec que des de la Crítica de la raó pura la filosofia occidental només ha fet matisacions més o menys encertades a la descripció kantiana de l’acte cognoscitiu. En el segon, el cas de la reflexió moral, entenc que si més no el marc conceptual de la filosofia ètica des de Kant és el que ell va establir.

Però una cosa no treu l’altra. Kant, figura immensa, genial, de la filosofia universal era, també, un senyor molt provincià. A penes va sortir del seu poble. És ben sabut, a més, que en la seva llarguíssima carrera de professor a la universitat, Kant mai no va impartit classes de Filosofia, i menys encara, de la seva. Va ensenyar Matemàtiques, Física, fins i tot Pirotècnia... vaja, com un professor interí d’un institut català dels nostres dies, obligat a impartir coses de les que no té ni remota idea per tal de complaure el petit sàtrapa del director i conservar el lloc de treball. Amb la diferència que Kant normalment sabia de què parlava.

Una de les disciplines que Kant va impartir fou Geografia. En aquells temps la presència acadèmica del que avui considerem etnologia o antropologia es reduiria al que se’n digués en les lliçons de, per exemple, matèries com aquesta. Ens podem fer una idea del que hi devia explicar llegint els seus escrits. Per exemple, el que «sabia» d’Espanya. Kant es queixa de que a Alemanya calgui signar contractes allà on els espanyols en tenen prou amb una encaixada de mans... Potser era així al segle XVII... El moment més hilarant, però, arriba quan Kant empren una defensa del caràcter moral espanyol:

“El español es mesurado y sumiso, de corazón, a las leyes, principalmente a las de su vieja religión. –Esta gravedad no le impide deleitarse en los días de regocijo (por ejemplo, al recoger su cosecha entre cantos y danzas), y cuando en una tarde de verano suena el fandango no faltan trabajadores en aquel momento ociosos que bailen al son de esta música en las calles. –Éste es su lado bueno.”

Immanuel Kant, Antropología en sentido pragmático, p.165

Els espanyols són gent greu, mesurada, submisa, treballadora que tenen però, els seus bons moments de diversió, ballant el "fandango" pels carrers les tardes d'estiu. Memorable.

1. Social, no "sociològic". Provo d'evitar la "inflació" retòrica que he denunciat. Un "fet sociològic" seria "una cosa que li passa a un sociòleg".

2. La Societé contre l'État, capítol 4, elements de démographie amérindienne, pp.69 i ss. Les Éditions de Minuit, Paris, 1974.

3. Dec aquesta troballa, com tantes altres, al meu amic Jordi R.