L’eficàcia real en el combat i en la defensa s’assoleix quan hom és capaç d’avortar l’acció de l’enemic, quan es destrueix físicament o mental la seva capacitat d’infligir dany. En el cas que ens haguem vist sorpresos i només haguem pogut reaccionar «tard», el que fem ha d’aturar realment l’agressió. Si l’hem esquivada cal haver assolit una posició des de la qual puguem agredir i no ser agredits. Si hem aturat l’atac, cal fer-ho de manera que no pugui continuar. Una defensa correcta és aquella que evita, atura, desvia el contacte del membre o estri agressor (mà i peu, o ganivet, cadira, ampolla, bala....). Però, a més, aquest gest defensiu ha de ser dissuasiu. En el cas del 空手 (karate), per exemple, es practica durant anys per a provocar un dolor o una lesió suficients només amb les tècniques pensades per a aturar els atacs rebuts. En altres arts suposadament més «amables» es preconitza que només cal evitar l’agressió. És la pretesa «suavitat» del 合気道(aikido) on s’empra el moment de força de l’agressor per a esquivar-lo o fer-lo caure1 sense lesionar-lo, sense matar-lo.
En els altres dos plantejaments tàctics, la reacció simultània o l’anticipació, la defensa consisteix en una acció ofensiva. Ja he comentat que aquestes són les dues vies de major eficàcia: atacar l’atac i atacar la intenció. Per tant, l’eficàcia real és il·legal. Abatre un agressor abans que el seu atac es produeixi o abans fins i tot de que comenci a atacar-nos es consideraria, en un tribunal, si més no en un tribunal espanyol, una agressió punible des del punt de vista penal. No es consideraria defensa «legítima». Com explicar a un jutge que l’agressió que aparentment acabem de cometre és, en realitat, una defensa anticipada contra la veritable agressió? Cal ser curosos. No em refereixo a doctrines de baixa estofa com la de «l’atac preventiu» posada en circulació pels «think tanks» nord-americans per a justificar la seva agressió a altres països, la perversió de la qual radicava en que, precisament, el que no existia era l’amenaça invocada com a motiu. Només el públic americà més illetrat va arribar a creure que Saddam Hussein fos el responsable dels atemptats del 11-S o que disposés d’un esfereïdor arsenal d’armes amb capacitat d’atacar Occident. Em limito a considerar la relació entre el que funciona com a defensa -sobre tot personal- davant d’una agressió i el que es consideraria legalment justificat. I sembla clar que són magnituds incongruents. Per a ser eficaços hauríem d’ignorar la llei o, si més no, una determinada concepció de la mateixa.
Però hi ha encara un altre problema. Suposem que ens limitem a una acció purament defensiva executada un cop l’agressió s’ha produït o s’està produïnt2. Que ens limitem a protegir-nos dels cops, ganivetades o el que sigui que estiguem patint, mitjançant tècniques defensives. No hi ha dubte de que podríem acreditar davant d’un tribunal que hem exercit el nostre dret a una defensa legítima, és a dir que la nostra acció podria ser valorada amb l’eximent de «defensa legítima». Si arribéssim vius al tribunal, naturalment. I la raó és clara: la defensa personal no pot ser efectiva, eficaç si no inclou dissuasió, com he dit al principi. Alguna figura llegendària de la història del Karate és famosa per l’efectivitat dels seus bloqueigs: Itosu Ankoh, o Funakoshi Yoshitaka, homes capaços de trencar el braç o la cama d’un agressor amb una tècnica defensiva. A això em referia abans en parlar de la capacitat de lesionar algú amb tècniques purament defensives que s’estudia en arts com el Karate. Això seria defensa legítima? Tinc els meus dubtes, produïts per una de les condicions que la jurisprudència inclou en la seva consideració: l’exigència de que sigui una acció proporcional. Com es mesura la proporcionalitat d’una resposta? Els exemples que he trobat no ajuden. Matar algú no és una resposta proporcionada al robatori d’una poma...no estem parlant d’això. Estem parlant de violència, d’abús, de dolor, de lesions. De mort. Trencar-li el cúbit i el radi a un atacant que em volia donar un cop de puny és defensa legítima? Ja dono per perdut el cas real, efectiu: no només aturo o esquivo el seu cop sinó que se’l torno amb la violència necessària per a fer-lo desistir, per la via de la incapacitació física -lesió, dolor- o la psíquica -el temor-. I no és una qüestió irrellevant. La dissuasió real és, en realitat, represàlia. (la llengua anglesa denomina la represàlia retaliation, terme derivat, de manera molt entenedora, de la llei bíblica del Talió.....) Els legisladors, magistrats i altres representants dels poders públics no entenen, en primer lloc, que algú que agredeix, intenta copejar, apunyalar, violar un altre ésser humà entra en una esfera si més no alegal (o para-legal). No vull dir que no tingui drets, però com a mínim caldria considerar que no creu que la víctima en tingui. I en segon lloc, tampoc sembla que entenguin que hi ha gent a la qual no se la pot aturar fàcilment.
1. És la «milonga» que he sentit durant més de trenta anys. El Karate és una disciplina per a «goril·les» i l’Aikido és per a gent més refinada. Distinció estúpida basada en la ignorància més supina. L’art excels de l’Aikido és tan brutal com el Karate – o més, i si no, practiqueu amb algun alumne directe del fundador, 植芝盛平, Ueshiba Morihei-. I he dit art excels. Un avantatge objectiu de les arts percussives, basades en els cops i no pas en les luxacions i projeccions és que són menys difícils. Adquirir una eficàcia mínima en el Karate costa menys temps que en l’Aikido, per motius diversos que ja explicaré.
2. És molt feixuc enumerar la quantitat d’estupideses que he sentit al respecte. En un propera entrada provaré d’explicar-ne alguna i de pas, demostrar el perill associat a creure aquests deliris.
